Història de la filosofia · 2n de Batxillerat · PAU

Descartes: el cogito i el subjecte que pensa

Per què dubtar confirma que existeixo, durant quant de temps és cert i què puc saber de mi com a subjecte que pensa. Llegeix i juga amb cada figura.

8 min de lectura
8 figures interactives
3 exercicis resolts

llegeix i juga!

Puc dubtar que allò que penso existeixi fora del meu pensament, però no puc dubtar que existeixo mentre penso. Aquesta és la primera certesa que Descartes troba: fins i tot si m’enganyen, he d’existir perquè hi hagi algú que pateixi l’engany. El dubte, per tant, no destrueix aquesta certesa: la confirma.¹

Abans de començar…

Pots dubtar que existeixes?

Al final de la primera Meditació, Descartes ho ha posat tot en dubte: el món, el seu cos, fins i tot que 2 + 3 = 5, perquè potser un geni maligne l’enganya en tot.

Però si m’enganya, a qui enganya? Cada dubte és un pensament, i cada pensament és d’algú. Fins i tot pensar «potser no existeixo» és un pensament meu.

Al vídeo, tots els dubtes apunten cap al mateix lloc. A la figura, intenta posar en dubte cada creença, també la de la teva existència, i mira què passa.

Mira-ho en 44 segons

Ara prova-ho tu:

És el pas que fa Descartes a la segona Meditació. Aquí només trobem la primera certesa: què és aquest jo i què pot saber del món són els passos següents.

Del dubte a la primera certesa

Descartes posa en dubte els coneixements per trobar un fonament segur. A la segona Meditació, manté aquest dubte radical, però descobreix que no pot posar-ho absolutament tot en dubte.

El raonament es pot reconstruir així:

Dubto de l’existència del món, del meu cos i de la veritat dels meus pensaments.
Però dubtar és una manera de pensar.
Perquè jo dubti, he d’existir com a subjecte d’aquest pensament.
Per tant, existeixo necessàriament mentre penso, encara que allò que penso sigui fals.

La hipòtesi del geni maligne reforça aquesta conclusió: si m’enganya, jo existeixo, perquè no podria enganyar-me si jo no fos res.¹

Exemple resolt: «Potser no existeixo»

Si penso «potser no existeixo», estic intentant dubtar de la meva existència. Però aquest intent ja és un pensament meu. Per això, l’acte de negar o qüestionar la meva existència confirma que existeixo mentre el faig. No aconsegueixo eliminar el subjecte que està dubtant.²

Què significa «jo soc, jo existeixo»?

La fórmula habitual del cogito és «penso, per tant existeixo». A la segona Meditació, Descartes expressa aquesta certesa amb «jo soc, jo existeixo». No vol dir que ja conegui tot el que soc: vol dir que no puc ser inexistent mentre estic pensant.³

Cal entendre tres aspectes:

És una certesa en primera persona. Reconec la meva existència en el mateix acte de pensar; no la descobreixo observant-me des de fora.
És immediata. Descartes no necessita comprovar primer que els sentits funcionen bé: reconeix directament que, mentre pensa, existeix. Els passos anteriors expliquen aquesta evidència; no són un sil·logisme que depengui d'haver demostrat abans una premissa general com «tot allò que pensa existeix».
Val mentre penso. Aquest raonament assegura la meva existència en l’acte present de pensar. No demostra, per si sol, què passa si deixo de pensar.³

Pensar no és la causa que em crea. És allò que em permet reconèixer amb certesa que existeixo. Per tant, el «per tant» expressa una conseqüència del raonament, no una producció de la meva existència.³

Tampoc no pots transformar «existeixo mentre penso» en «si no penso, segur que no existeixo». La primera afirmació estableix una certesa; la segona va més enllà del que aquest raonament ha justificat.⁴

Del fet que existeixo al subjecte pensant

Descartes distingeix dues preguntes:

Pregunta	Resposta que pot donar en aquest punt
Existeixo?	Sí, necessàriament, mentre penso.
Què soc?	Una cosa que pensa.

L’expressió cosa que pensa, en llatí res cogitans, designa el subjecte que fa els actes de pensament. Aquí, «cosa» no significa un objecte material, com una cadira. Significa un ésser que existeix i que reconec com a pensant.⁵

El pas és aquest: com que encara puc dubtar del meu cos, no puc fer dependre d’aquest cos la primera certesa sobre mi mateix. En canvi, no puc eliminar el pensament, perquè fins i tot intentar eliminar-lo exigeix pensar. Per això, Descartes reconeix primer el jo com a subjecte pensant.⁵

Això no equival a haver demostrat que el cos no existeix. No tenir certesa del cos no és el mateix que tenir certesa que no hi ha cos. En aquest punt, Descartes estableix què coneix amb seguretat de si mateix, sense haver resolt encara completament la relació entre ment i cos.⁴

Pensar no és només raonar: els modes del pensament

Per a Descartes, pensar té un sentit ampli. Inclou dubtar, entendre, afirmar, negar, voler, imaginar i sentir. Aquestes activitats són modes del pensament, és a dir, maneres concretes en què el subjecte pensa. També hi inclou el fet de no voler o rebutjar alguna cosa.⁶

Aquests exemples t’ajuden a distingir-los:

Mode	Què faig?	Exemple
Dubtar	Poso en qüestió una afirmació.	«No sé si estic despert.»
Entendre	Comprenc un significat o una raó.	«Entenc que dubtar és pensar.»
Afirmar	Accepto una afirmació com a vertadera.	«Existeixo mentre penso.»
Negar	Rebutjo una afirmació.	«Nego que aquesta resposta sigui correcta.»
Voler	Desitjo o decideixo alguna cosa.	«Vull trobar una certesa.»
Imaginar	Em represento una imatge.	«Imagino una muntanya d’or.»
Sentir	Tinc una experiència que sembla provenir dels sentits.	«Em sembla que sento calor.»

No són set subjectes diferents: és el mateix jo qui dubta, entén, vol o imagina. Per això, la diversitat d’activitats no elimina la certesa del subjecte que les fa.⁶

La distinció decisiva: el pensament i el seu objecte

Has de separar l’acte de pensar d’allò que penses, que és l’objecte o contingut del pensament.

Que un pensament tingui lloc no garanteix que el seu contingut sigui vertader. Puc estar segur que imagino o que em sembla sentir alguna cosa, sense estar segur que aquella cosa existeixi fora del meu pensament.⁷

Exemple resolt: la muntanya d’or

Imagino una muntanya d’or.

Què és cert? Que ara estic imaginant-la.
Què no queda demostrat? Que existeixi una muntanya d’or real.

La muntanya podria no existir. Però, com que l’acte d’imaginar està tenint lloc, jo existeixo com a subjecte d’aquest acte.⁷

Exemple resolt: la calor d’un foc

Em sembla que veig un foc i que en sento la calor. Podria estar somiant; per això, aquesta experiència no demostra encara que hi hagi un foc real davant meu.

En canvi, encara que somiï, és cert que em sembla sentir calor. En aquest sentit precís, sentir és un mode del pensament: és l’experiència de sentir, no la garantia que l’objecte extern existeixi.⁷

Llegir un passatge i definir expressions en context

Llegeix aquest fragment de la segona Meditació, en una traducció al català feta aquí:

«Jo soc, jo existeixo: això és cert. Però durant quant de temps? Durant tot el temps que penso.»²

Quina és la idea del passatge?

Descartes estableix que la seva existència és indubtable mentre pensa. La raó és que no pot tenir lloc un pensament seu sense que ell existeixi com a subjecte d’aquell pensament. El fragment no assegura encara l’existència del cos ni la veritat dels objectes pensats.²

Com definir les expressions en aquest context?

Una definició útil explica què vol dir l’expressió dins del raonament, no només què significa al diccionari:

Jo: el subjecte que està fent l’acte de pensar i que reconeix així la seva existència.
Cert: que no es pot posar en dubte en aquest acte, perquè intentar dubtar-ne confirma que hi ha un subjecte pensant.
Penso: faig una activitat mental, com dubtar, entendre, voler, imaginar o sentir.
Cosa que pensa: ésser que Descartes reconeix amb certesa com a subjecte d’aquestes activitats.⁸

Per exemple, definir cosa que pensa només com «algú intel·ligent» seria inadequat: el concepte no indica un grau d’intel·ligència, sinó el subjecte dels actes de pensament.⁸

Justificar una afirmació: un exemple resolt

Afirmació que cal justificar:
«Encara que un geni maligne m’enganyi, no pot fer que jo no existeixi mentre penso.»

Resposta model:

Descartes considera la possibilitat que un geni maligne l’enganyi sobre tot allò que creu conèixer. Tanmateix, perquè hi hagi engany, ha d’existir un subjecte que sigui enganyat. A més, dubtar de les pròpies creences és una manera de pensar. Per tant, encara que el contingut dels seus pensaments sigui fals, l’acte de pensar confirma la seva existència. Així, la hipòtesi del geni maligne no destrueix la certesa del jo: mentre Descartes pensa, existeix necessàriament.⁸

Aquesta resposta no es limita a repetir l’afirmació. N’explica la raó i connecta els passos amb perquè, a més, per tant i així.

La idea que has de retenir

El cogito assegura que jo existeixo mentre penso; no assegura que existeixi tot allò que penso. Per això, la primera certesa de Descartes és el subjecte pensant, no el món exterior.²

Fonts

Practica

Posa’t a prova

Tres exercicis resolts, de menys a més difícils. Intenta’ls abans d’obrir la solució.

Bàsic

1Reconstruir el cogito

a
Ordena aquests passos per reconstruir les raons del cogito. L'ordre ajuda a explicar una certesa reconeguda directament en pensar; no és un sil·logisme que necessiti una premissa general demostrada abans.

Per tant, existeixo mentre penso.
Dubtar és una manera de pensar.
Encara que les creences que he posat en dubte siguin falses, estic dubtant.
Perquè jo pensi, he d’existir com a subjecte d’aquest pensament.

b
Reescriu el raonament en un paràgraf de quatre o cinc frases. No et limitis a copiar la llista: connecta els passos.

c
Explica què passa si intento pensar:

«Ara mateix no existeixo.»

d
Explica per què «penso, per tant existeixo» no significa que el pensament em fabriqui o em creï.

Mostra la solució

a
L’ordre és: 3 → 2 → 4 → 1.

Encara que les creences que he posat en dubte siguin falses, estic dubtant. Dubtar és una manera de pensar. Però, perquè jo pensi, he d’existir com a subjecte d’aquest pensament. Per tant, existeixo mentre penso. La possible falsedat d'aquelles creences no elimina aquesta certesa.

c
En pensar «ara mateix no existeixo», faig un acte de pensament. Per això, l’intent de negar la meva existència confirma que existeixo mentre el faig.

d
El pensament no em crea. Em permet reconèixer que existeixo. La conseqüència és del raonament: com que penso, no puc ser inexistent en aquest mateix acte. No és una explicació de com he arribat a existir.⁶

Intermedi

2Què és cert i què encara pot ser dubtós?

Considera aquests quatre casos:

Imagino una muntanya d’or.
Em sembla que veig un arbre.
Penso que el meu cos és assegut en una cadira.
Dubto que existeixi el món exterior.

a
Per a cada cas, indica:

Quin acte de pensament té lloc.
Quin és el seu objecte o contingut.
Què puc afirmar amb certesa en el punt del raonament que estem estudiant.
Què no queda demostrat només amb aquest acte.

b
Corregeix aquesta conclusió:

«Com que és cert que penso en un arbre, és cert que l’arbre existeix.»

c
Explica per què dubtar del món exterior no impedeix reconèixer la pròpia existència mentre es dubta.

d
Escriu un exemple nou que mostri la mateixa diferència entre l’acte de pensar i l’objecte pensat.

Mostra la solució

Cas	Acte	Objecte o contingut	Què queda assegurat?	Què no queda demostrat?
Muntanya d’or	Imaginar	Una muntanya d’or	Que la imagino i existeixo mentre ho faig.	Que hi hagi una muntanya d’or real.
Arbre	Sentir, en el sentit estudiat	Un arbre percebut	Que em sembla veure’l.	Que existeixi un arbre davant meu.
Cos assegut	Pensar o afirmar	El meu cos assegut	Que tinc aquest pensament.	Que el meu cos existeixi en aquella situació.
Món exterior	Dubtar	L’existència del món	Que dubto i existeixo mentre dubto.	Ni que el món existeixi ni que no existeixi.

b
Correcció:

És cert que penso en un arbre, però aquest acte no demostra, per si sol, que l’arbre existeixi.

c
Dubtar del món continua sent pensar. Per tant, el dubte sobre el món confirma l’existència de qui dubta, encara que no resolgui l’existència del món.⁸

d
Exemple:

Imagino un drac. El drac pot ser fictici; en canvi, l’acte d’imaginar-lo està tenint lloc. Per això, la inexistència del drac no implica la meva inexistència mentre l’imagino.

Tipus PAU

3Model tipus PAU: l’engany i la primera certesa

Llegeix aquest text adaptat de la segona Meditació:

Suposem que hi ha un enganyador molt poderós que dedica tots els seus esforços a enganyar-me. Si m’enganya, jo existeixo. Pot enganyar-me tant com vulgui, però no pot fer que jo no sigui res mentre penso que soc alguna cosa. Per tant, després d’examinar-ho amb cura, he de reconèixer que «jo soc, jo existeixo» és necessàriament vertader cada vegada que ho penso.³

a) Resum — 2 punts.

Resumeix les idees principals i les relacions entre elles. Extensió orientativa: 60–90 paraules.

b) Definicions en context — 1 punt.

Explica, en 5–20 paraules cadascuna, el significat de:

«Enganyador».
«Necessàriament vertader».

c) Justificació — 3 punts.

Explica el sentit d’aquesta afirmació i les raons de Descartes per defensar-la:

«Si m’enganya, jo existeixo.»

Relaciona-la amb la recerca d’un fonament i amb el cogito. Extensió orientativa: 150–220 paraules.

d) Aplicació — 2 punts.

Imagina que una simulació produeix totes les teves experiències i que no pots saber si els objectes que perceps existeixen fora d’aquesta simulació. Explica què podries afirmar amb certesa, segons el raonament de Descartes que has estudiat, i què no quedaria demostrat. Extensió orientativa: 100–150 paraules.

e) Valoració personal — 2 punts.

Valora aquesta afirmació:

«Si una experiència pot ser falsa, no ens permet saber absolutament res.»

Defensa una posició amb raons. Inclou una possible objecció i respon-hi. Extensió orientativa: 100–150 paraules.

Mostra la solució

a) Resum

Descartes considera la possibilitat d’un enganyador poderós, però mostra que l’engany no elimina la certesa de la seva existència. Perquè sigui enganyat, ha d’existir com a subjecte de l’engany. Per tant, fins i tot sota aquesta hipòtesi, no pot ser inexistent mentre pensa. D’aquí conclou que «jo soc, jo existeixo» és necessàriament vertader cada vegada que ho pensa, encara que altres creences siguin falses.

b) Definicions en context

Enganyador: ésser hipotètic que podria provocar errors en les creences de Descartes.
Necessàriament vertader: que no pot ser fals en l’acte de pensar-ho.³

c) Justificació

«Si m’enganya, jo existeixo» significa que l’engany pressuposa l’existència d’un subjecte enganyat. Descartes busca una certesa que pugui resistir el dubte més radical. Per això, considera la possibilitat que un geni maligne l’enganyi fins i tot sobre allò que li sembla evident. Aquesta hipòtesi posa en qüestió les seves creences, però no pot eliminar el subjecte que les té.

La raó és que ser enganyat exigeix existir mentre es pateix l’engany. A més, dubtar de si l’enganyen és una forma de pensar. Per tant, encara que els objectes pensats no existeixin o les creences siguin falses, Descartes existeix mentre pensa. Aquesta és la primera certesa del cogito, expressada en la segona Meditació com «jo soc, jo existeixo».

El resultat no és que el pensament el creï ni que tot allò que pensa sigui vertader. És que reconeix directament la seva existència en l’acte de pensar. Així, la hipòtesi destinada a radicalitzar el dubte no destrueix aquesta certesa: contribueix a mostrar que resisteix fins i tot la possibilitat d’engany.¹⁰

d) Aplicació

Encara que totes les meves experiències fossin produïdes per una simulació, podria reconèixer que les tinc i que existeixo mentre penso. Per exemple, podria ser fals que hi hagués una casa davant meu, però seria cert que em sembla veure-la. La simulació afectaria la veritat dels objectes representats, no eliminaria l’experiència present.

Per tant, segons el raonament estudiat, podria afirmar la meva existència com a subjecte pensant. En canvi, aquesta primera certesa no demostraria que el meu cos o la casa existeixen tal com els percebo. Tampoc no demostraria que la simulació existeix realment: aquesta seria una hipòtesi del cas plantejat, no una conclusió del cogito.⁸

e) Valoració personal

No estic d’acord que una experiència possiblement falsa no permeti saber absolutament res. Cal distingir la realitat del que representa de la realitat de tenir-la. Si somio que soc al mar, pot ser fals que hi sigui, però estic tenint una experiència. Per això, la possibilitat d’error no obliga a negar qualsevol coneixement.

Una objecció seria que una experiència falsa no ens informa de manera segura sobre el món exterior. Accepto aquesta limitació: el somni no demostra que existeixi el mar representat. Però la tesi diu «absolutament res», i això és massa ampli. Podem no saber si l’objecte existeix i, alhora, reconèixer que l’experiència està tenint lloc. Per tant, la incertesa sobre l’objecte no implica una ignorància total.

La resposta personal és adequada perquè pren posició, dona una raó, considera una objecció i limita la conclusió.