Història de la filosofia · 2n de Batxillerat · PAU

Descartes: dubte metòdic i recerca de fonament

Per què Descartes posa en dubte les seves creences, què qüestiona cada pas de la primera Meditació i per què dubtar no és negar. Llegeix i juga amb cada figura.

8 min de lectura
7 figures interactives
3 exercicis resolts

llegeix i juga!

Descartes no dubta per demostrar que tot és fals. Dubta per descobrir si hi ha alguna veritat que pugui resistir qualsevol motiu de dubte. Vol trobar una base segura sobre la qual construir el coneixement. Per això, deixa provisionalment de donar per certes les creences que encara poden ser qüestionades.¹

Abans de començar…

Com saps que ara no somies?

Descartes seu vora el foc, amb un full de paper a les mans. Res no sembla més segur. Però també ha somiat escenes com aquesta, i mentre les somiava li semblaven igual de reals.

Si cap senyal no distingeix amb seguretat la vetlla del somni, sobre quina base podem construir un coneixement segur? Descartes no respon negant-ho tot: decideix revisar els fonaments de les seves creences i deixar d’acceptar, de moment, tot el que admeti algun dubte.

Busca amb la lupa un senyal que demostri que estàs despert. Al vídeo, cada pas de la primera Meditació posa en dubte una pedra més de l’edifici, fins a la pregunta final: queda alguna pedra que resisteixi?

Mira-ho en 40 segons

Ara prova-ho tu:

L’escena és la de l’inici de la primera Meditació. Aquí només preguntem si hi ha alguna certesa que resisteixi el dubte; la resposta de Descartes és el pas següent del seu camí.

El problema: sobre què podem construir el coneixement?

Descartes s’adona que ha acceptat com a vertaderes algunes opinions que després han resultat falses. Com que altres creences es basaven en aquestes opinions, també queda qüestionada la seguretat d’aquestes altres creences. Per tant, no n’hi ha prou de corregir errors aïllats: cal revisar els fonaments del coneixement.¹

Pensa en aquest exemple:

Afirmació: «Aquest objecte és petit».
Raó: «El veig petit».
Exemple que qüestiona la raó: un objecte gran pot semblar petit si és molt lluny.

El problema no és només si aquella afirmació concreta és falsa. El problema és si veure una cosa d’una determinada manera garanteix que sigui així.

Descartes compara el coneixement amb un edifici: si els fonaments no són segurs, allò que hi construïm tampoc no queda assegurat. Per això examina les bases de les seves creences, en lloc de revisar-les totes una per una. Busca un fonament indubtable, és a dir, que no admeti cap motiu de dubte.²

Veritat, certesa i justificació: tres preguntes diferents

Per entendre el problema, convé separar aquestes tres preguntes:

Concepte	Pregunta que respon	Explicació clara
Veritat	«És realment així?»	Una afirmació és vertadera si les coses són com afirma.
Certesa	«Ho puc posar en dubte?»	En la recerca cartesiana, una creença és absolutament certa si resisteix els motius de dubte.
Justificació	«Quines raons tinc per creure-ho?»	És el suport que aportem a una creença: proves, arguments o altres raons.

Sentir-te molt segur no equival a tenir certesa filosòfica. Pots estar convençut d’una creença falsa. Igualment, una creença pot ser vertadera sense que tu disposis de bones raons per sostenir-la. Descartes busca una seguretat que no depengui només de la força de la convicció.³

Exemple resolt: una moneda tapada

Imaginem que una moneda és sota un got i tu afirmes: «Ha sortit cara».

Si efectivament ha sortit cara, la teva afirmació és vertadera.
Si ho has dit a l’atzar, no tens una justificació suficient.
Si n’estàs completament convençut perquè «ho notes», aquesta convicció no elimina la possibilitat d’error.

Ara imagina que aixeques el got i veus la moneda. Aquesta observació et dona una justificació ordinària molt millor. Però Descartes planteja una exigència més forta: aquesta raó resistiria fins i tot la possibilitat que estiguessis somiant?

La conseqüència és important: una raó suficient per a la vida quotidiana pot no ser suficient per fonamentar un coneixement absolutament cert.³

El dubte metòdic: suspendre l’assentiment

Donar assentiment vol dir acceptar una afirmació com a vertadera. Suspendre l’assentiment vol dir deixar de donar-la per vertadera mentre n’examines el fonament.

La regla de Descartes és aquesta: si trobo un motiu de dubte en una creença, no la faré servir com a base segura del coneixement. No necessita demostrar que sigui falsa; li basta mostrar que encara no és completament segura.⁴

El dubte és:

Metòdic: és un procediment ordenat de recerca.
Provisional: no és la conclusió definitiva que no podem conèixer res.
Radical: examina les arrels o bases de les creences.
Hiperbòlic: porta el dubte fins a possibilitats extremes per comprovar què les resisteix.³

Dubtar no és negar

Prenem la creença «Hi ha un llibre davant meu»:

Què fas?	Què dius?
Dubtar	«Encara no puc assegurar que hi hagi un llibre».
Negar	«No hi ha cap llibre».
Justificar la creença	«Crec que hi ha un llibre perquè el veig i el puc tocar».

La negació també és una afirmació i, per tant, necessita raons. Que no puguis assegurar que una cosa existeix no demostra que no existeixi.

Descartes arriba a proposar que tractem les opinions dubtoses com si fossin falses, per contrarestar el costum de creure-les. Però això és una estratègia provisional, no una demostració que el món sigui inexistent. Com que el costum ens fa recuperar les antigues creences, exagera voluntàriament la desconfiança per mantenir suspès l’assentiment.⁵

A més, aquesta exigència s’aplica a la recerca del fonament del coneixement, no a totes les decisions pràctiques: per actuar sovint hem de seguir opinions probables sense esperar una certesa absoluta.⁶

Els tres motius del dubte a la primera Meditació

El dubte avança per graus. Cada nou argument amplia allò que queda qüestionat.

A. Els errors dels sentits

Afirmació: els sentits no són una garantia absoluta de veritat.

Raó: de vegades ens enganyen, especialment quan percebem objectes petits o llunyans. Com que una font ens ha conduït a errors, no podem confiar-hi sense reserves quan busquem una base infal·lible.²

Exemple resolt: veus una persona de lluny i creus que és un amic. Quan s’acosta, descobreixes que és una altra persona. La percepció inicial no justificava una certesa absoluta.

Abast: qüestiona la confiança incondicional en els sentits.

Límit: aquest argument, tot sol, no prova que totes les percepcions siguin falses. Tampoc sembla suficient per dubtar de percepcions quotidianes molt properes, com tenir un paper a les mans. Per això Descartes introdueix l’argument del somni.¹

B. L’argument del somni

Afirmació: no puc garantir, només a partir de l’experiència present, que estigui despert.

Raó: en els somnis podem experimentar situacions que semblen reals. Com que l’aparença de realitat també pot donar-se mentre dormim, aquesta aparença no garanteix que els objectes percebuts existeixin tal com els percebem.¹

Exemple resolt: somies que ets a classe llegint un text. Durant el somni ho dones per real. Per tant, la frase «em sembla que estic llegint» no basta per assegurar «estic despert llegint un text real».

Abast: qüestiona fins i tot les percepcions sensibles que semblaven més evidents. També impedeix donar per segura, a partir d’aquestes percepcions, l’existència del propi cos i dels objectes externs.

Límit: no demostra que estiguis somiant. A més, en aquest punt les veritats matemàtiques semblen resistir: tant despert com adormit, dos més tres sembla que fan cinc. Per això cal un dubte encara més profund.⁷

C. La hipòtesi del geni maligne

Afirmació: per posar a prova totes les creences, suposaré que un ésser molt poderós i enganyador intenta confondre’m.

Raó: si l’engany pogués afectar la manera mateixa com conec, sentir una cosa com a evident no seria una garantia suficient. Per tant, el dubte ja no es limita a les percepcions: arriba també a la confiança en els raonaments, inclosos els matemàtics.⁷

Exemple resolt: considero evident que dos més tres fan cinc. La hipòtesi em força a preguntar: «I si estigués fet de tal manera que m’equivoqués fins i tot quan una operació em sembla evident?»

Descartes no està afirmant que dos més tres facin una altra quantitat. Està qüestionant si, en aquest punt de la recerca, pot garantir que el seu judici no sigui enganyat.

Abast: porta el dubte al màxim i ajuda a no tornar a acceptar automàticament les antigues creences.

Límit: és una hipòtesi de treball, no l’afirmació que existeixi realment un geni maligne. No demostra que tot sigui fals ni que sigui impossible trobar una certesa.⁵

Lectura resolta d’un passatge breu

Aquest passatge és una adaptació explicativa, no una citació literal, de l’inici de la primera Meditació:

No necessito provar que les meves creences són falses. Si vull trobar un fonament segur, he de deixar d’acceptar les que admetin algun motiu de dubte.⁴

Tesi

Cal suspendre l’assentiment a les creences dubtoses per buscar un fonament segur.

Aquesta és la tesi perquè expressa què defensa el passatge. «Descartes parla del dubte» només n’indicaria el tema.

Reconstrucció de les raons

Descartes vol una base completament segura.
Una creença que admet un motiu de dubte no ofereix aquesta seguretat.
Per tant, mentre duri la recerca, no l’ha d’acceptar com a fonament.

Què no se’n pot concloure?

No se’n pot concloure: «Totes les creences són falses».

El passatge diferencia dues coses: demostrar una falsedat i detectar una manca de certesa. La segona ja basta per suspendre l’assentiment, però no per afirmar la primera.⁴

La idea que has de retenir

La cadena del raonament és aquesta:

Algunes creences m’han conduït a errors → les seves bases no són prou segures → reviso aquestes bases amb dubtes cada vegada més amplis → suspenc provisionalment l’assentiment → busco allò que pugui resistir el dubte.¹

Per explicar Descartes amb precisió, mantén sempre aquesta distinció: «Encara no tinc un fonament segur per afirmar-ho» no vol dir «he demostrat que és fals». El dubte és l’instrument de la recerca, no la seva conclusió definitiva.⁴

Fonts

Practica

Posa’t a prova

Tres exercicis resolts, de menys a més difícils. Intenta’ls abans d’obrir la solució.

Bàsic

1Dubtar, negar i justificar

Llegeix les frases següents:

«No puc assegurar que hi hagi un arbre davant meu».
«No hi ha cap arbre davant meu».
«Crec que hi ha un arbre perquè el veig i el puc tocar».
«Com que podria estar somiant, queda demostrat que no hi ha cap arbre».
«Mentre examino aquesta creença, no l’acceptaré com a fonament segur».
«Existeix realment un geni maligne, i Descartes ho ha demostrat».

a
Classifica les frases 1, 2, 3 i 5: dubte o suspensió de l’assentiment, negació o justificació d’una creença.

b
Explica l’error de la frase 4. Escriu-la de manera correcta.

c
Explica l’error de la frase 6. Escriu-la de manera correcta.

d
Redacta una resposta de quatre o cinc línies a aquesta pregunta: «Si Descartes deixa d’acceptar provisionalment una creença, està afirmant que és falsa?»

Mostra la solució

a) Classificació

Frase	Classificació	Explicació
1	Dubte	No assegura que hi hagi un arbre, però tampoc ho nega.
2	Negació	Afirma que l’arbre no hi és.
3	Justificació	Aporta la vista i el tacte com a raons.
5	Suspensió de l’assentiment	Deixa d’acceptar la creença com a base segura mentre l’examina.

b) Error de la frase 4

Fa un salt injustificat entre una possibilitat i una conclusió.

Podria estar somiant.
Per tant, la percepció no garanteix encara l’existència de l’arbre.
Però això no demostra que l’arbre no existeixi.

Correcció:

Com que podria estar somiant, no puc donar encara per absolutament segura l’existència de l’arbre a partir d’aquesta percepció.

c) Error de la frase 6

Confon una hipòtesi de treball amb una demostració d’existència.

Correcció:

Descartes suposa un geni maligne per portar el dubte al màxim, però no demostra que aquest ésser existeixi.

d) Resposta possible

No. Deixar d’acceptar provisionalment una creença significa suspendre l’assentiment, no afirmar-ne la falsedat. Com que Descartes busca un fonament absolutament segur, aparta les creences que admeten algun motiu de dubte. Per negar-les, necessitaria raons que demostressin que són falses. El dubte, tot sol, no proporciona aquesta demostració.

La hipòtesi del geni maligne serveix per mantenir aquesta suspensió davant la força de les antigues creences.⁶

Intermedi

2Fins on arriba cada motiu del dubte?

a
Completa una taula amb quatre columnes:

Motiu del dubte	Raó que el provoca	Què posa en qüestió?	Què no demostra?
Errors dels sentits
Argument del somni
Hipòtesi del geni maligne

b
Relaciona cada creença amb el motiu que permet qüestionar-la de manera més directa en la progressió de la primera Meditació. Explica la relació.

«La persona que veig molt lluny és el meu amic».
«Ara mateix estic despert, assegut i llegint».
«No em puc equivocar quan faig una operació que em sembla evident».

c
Explica per què Descartes passa dels errors dels sentits a l’argument del somni.

d
Explica per què l’argument del somni no és encara el nivell màxim de dubte.

Mostra la solució

a) Taula resolta

Motiu	Raó que el provoca	Què posa en qüestió?	Què no demostra?
Errors dels sentits	Algunes percepcions ens han enganyat.	La confiança sense reserves en els sentits.	Que totes les percepcions siguin falses.
Somni	Mentre somiem podem prendre experiències per reals.	La garantia que estem desperts i que els objectes percebuts existeixen tal com apareixen.	Que sempre somiem o que el món no existeixi.
Geni maligne	Suposem un enganyador capaç de confondre’ns de manera radical.	La confiança general en les nostres facultats de coneixement.	Que el geni existeixi o que tot sigui fals.

Aquesta progressió amplia el dubte: passa dels errors sensibles particulars a la situació sensible present i, finalment, a la possibilitat d’un engany general.⁷

b) Relacions

Persona llunyana → errors dels sentits. La distància pot dificultar la identificació.
Estar despert llegint → somni. Podem somiar una situació semblant i creure que és real.
Operació aparentment evident → engany radical. La qüestió és si podem garantir que el nostre judici no està essent confós.

c) Dels sentits al somni

Els errors sensibles mostren que algunes percepcions fallen. Però sembla que això no basta per dubtar d’una situació molt propera i familiar.

Com que aquest primer argument té un abast limitat, Descartes introdueix el somni, que també permet qüestionar les percepcions presents que semblaven més segures.

d) Del somni al dubte radical

Les operacions matemàtiques semblen mantenir-se tant si dormim com si estem desperts. Per això, el somni no qüestiona encara tot allò que Descartes vol examinar. El dubte s’amplia quan considera si podria equivocar-se fins i tot en els judicis aparentment més evidents.⁸

Tipus PAU

3Tipus PAU: comentari d’un text sobre el dubte

Aquest exercici adapta les tres tasques del comentari de text de la PAU: resum, definició de termes i explicació d’una afirmació dins del pensament de l’autor. La puntuació orientativa és de 6 punts.¹

Llegeix aquest text didàctic de redacció pròpia, inspirat en la primera Meditació. No és un fragment literal ni un enunciat oficial.

Encara que els sentits m’hagin enganyat en algunes ocasions, sembla difícil dubtar que ara sigui aquí, amb un paper a les mans. Però també he somiat situacions semblants i les he pres per reals. Per tant, aquesta aparença no basta per assegurar que estic despert. Les operacions matemàtiques semblen mantenir la seva veritat tant si dormo com si vetllo. Tanmateix, si suposo un engany radical, també he d’examinar la confiança en els meus raonaments. No afirmaré que totes aquestes creences siguin falses: en suspendré l’assentiment mentre busco un fonament indubtable.

a) Resum — 2 punts.

Explica breument, entre 60 i 100 paraules, les idees principals i les relacions entre elles.

b) Vocabulari — 1 punt.

Defineix, amb entre 5 i 20 paraules per expressió, el significat que tenen en el text:

«Suspendré l’assentiment».
«Fonament indubtable».

c) Explicació — 3 punts.

Explica el sentit d’aquesta afirmació i les raons que té Descartes per defensar-la:

«No afirmaré que totes aquestes creences siguin falses: en suspendré l’assentiment mentre busco un fonament indubtable».

Relaciona-la amb la recerca de fonament i amb els tres motius del dubte. No cal explicar el cogito ni altres passos posteriors de les Meditacions.

Mostra la solució

a) Resum — model de 88 paraules

El text presenta una ampliació progressiva del dubte. Els errors dels sentits no semblen suficients per qüestionar les percepcions properes, però el somni mostra que també podem prendre aquestes experiències per reals mentre dormim. Per això, l’aparença no garanteix que estiguem desperts. Les matemàtiques semblen resistir aquesta dificultat, però la possibilitat d’un engany radical permet examinar també la confiança en els raonaments. En conseqüència, l’autor suspèn provisionalment l’assentiment a les creences dubtoses per buscar un fonament indubtable, sense afirmar que totes siguin falses ni negar dogmàticament l’existència del món extern.

Com s’ha construït:

Identifica el moviment principal: el dubte s’amplia.
Explica per què cada pas porta al següent.
Acaba amb la conseqüència: suspensió provisional, no negació.

b) Definicions

«Suspendré l’assentiment»: deixaré provisionalment d’acceptar una afirmació com a vertadera mentre n’examino el fonament.
«Fonament indubtable»: base del coneixement que resisteix els motius de dubte i no depèn de supòsits dubtosos.

Les dues definicions respecten l’extensió demanada i expliquen el significat dins del passatge.

c) Explicació — resposta model

L’afirmació distingeix suspendre l’assentiment de negar una creença. Suspendre’l significa deixar provisionalment d’acceptar-la com a vertadera; negar-la significa afirmar que és falsa. Descartes no necessita demostrar la falsedat de totes les seves creences per apartar-les com a possibles fonaments.

Aquesta decisió respon a la seva recerca d’una base absolutament segura. Ha acceptat opinions que després han resultat falses. Com que altres creences es basaven en aquestes opinions, també queda qüestionada la seguretat del conjunt. Per això, no vol corregir només errors aïllats: vol revisar els fonaments.

Els motius del dubte permeten fer aquesta revisió. Els errors dels sentits mostren que la percepció no és una garantia infal·lible, encara que no demostren que totes les percepcions siguin falses. L’argument del somni amplia el dubte perquè també podem experimentar situacions properes i familiars mentre dormim. En conseqüència, l’aparença de realitat no assegura que estiguem desperts ni que els objectes existeixin tal com els percebem.

Les matemàtiques semblen resistir l’argument del somni. Tanmateix, la possibilitat d’un engany radical permet examinar també la confiança en els judicis aparentment evidents. La hipòtesi del geni maligne porta aquesta prova al màxim, però no afirma l’existència real d’aquest ésser.

Per tant, els arguments justifiquen que Descartes suspengui l’assentiment a les creences dubtoses, no que les declari totes falses. El dubte és metòdic i provisional: serveix per buscar un fonament, no per concloure definitivament que el coneixement és impossible.

Com s’ha construït:

Explica directament l’afirmació.
N’identifica la finalitat.
Desenvolupa només les idees pertinents.
Torna a l’afirmació en la conclusió.

Aquest procediment respon a l’exigència de la PAU d’explicar les raons de l’autor, sense substituir la resposta per una exposició general de tota la seva filosofia.¹