Història de la filosofia · 2n de Batxillerat · PAU

Descartes: les essències, Déu i la certesa

Per què saber què és una cosa no demostra que existeixi, per què Descartes creu que Déu és l’excepció i com un Déu que no enganya fa estable la certesa. Llegeix i juga amb cada figura.

9 min de lectura
8 figures interactives
3 exercicis resolts

llegeix i juga!

La idea central de la Meditació V és aquesta: podem conèixer què és una cosa sense haver demostrat que existeix. Però Descartes sosté que Déu és un cas excepcional, perquè l’existència necessària forma part de la seva essència. A més, el coneixement d’un Déu que no enganya permet assegurar la veritat de les percepcions clares i distintes.¹

Abans de començar…

Pensar-ho el fa existir?

Ja tens una primera certesa: penso, per tant existeixo. Però pensar en una cosa no és demostrar que existeix: puc imaginar un cavall alat sense que n’hi hagi cap.

A la Meditació V, Descartes examina la idea del triangle i hi descobreix propietats que no ha inventat. Després hi troba un cas que, segons ell, és excepcional: la idea d’un ésser sumament perfecte.

Al vídeo, tres idees passen per la mateixa bombolla. A la figura, tria tu què penses i mira què passa fora de la ment.

Mira-ho en 44 segons

Ara prova-ho tu:

És la Meditació V. Aquí veurem per què pensar no basta, per què Descartes creu que Déu és l’excepció i què aporta un Déu que no enganya a la certesa. El món material queda per a la sessió següent.

Del «penso, existeixo» al coneixement de les essències

El punt de partida és una distinció decisiva: una cosa és l’acte de pensar i una altra és l’objecte pensat.

Si penso en un triangle, és segur que estic pensant. Ara bé, aquest acte no demostra, per si sol, que hi hagi un triangle fora del meu pensament.

La Meditació V examina el contingut d’algunes idees abans de resoldre si els seus objectes existeixen fora de la ment. Per això, Descartes pot investigar les propietats de les figures matemàtiques sense haver demostrat encara l’existència del món material.²

Essència i existència: dues preguntes diferents

Concepte	Pregunta que respon	Exemple del triangle
Essència	Què és aquesta cosa? Quines propietats li corresponen necessàriament?	És una figura plana de tres costats; en la geometria euclidiana, els seus angles interiors sumen 180°.
Existència	Aquesta cosa existeix efectivament?	Hi ha alguna figura triangular fora del meu pensament?

Conseqüència: saber què és un triangle no basta per demostrar que n’existeixi cap fora de la ment. El coneixement de les seves propietats i la demostració de la seva existència són qüestions diferents.¹

Les essències matemàtiques: l’exemple del triangle

Descartes afirma que les figures matemàtiques tenen natures vertaderes i immutables:

Vertaderes: les seves propietats es poden descobrir i demostrar; no són simples afirmacions arbitràries.
Immutables: aquestes propietats no canvien segons el que jo vulgui pensar.

Puc decidir si penso en un triangle. Però, quan n’entenc l’essència, no puc decidir lliurement quines propietats té. Per exemple, no puc mantenir que és un triangle i negar que té tres costats.

Com que les propietats del triangle no depenen de la meva voluntat, Descartes conclou que no les he inventat lliurement. Les descobreixo quan examino la seva naturalesa. Això no significa que hagi demostrat que existeix un triangle material: significa que el seu contingut matemàtic no és arbitrari.³

Exemple resolt: què demostra una propietat geomètrica?

Considera aquesta afirmació:

«Els angles interiors d’un triangle sumen dos angles rectes, és a dir, 180°.»

La conclusió correcta és:

Qualsevol triangle de la geometria euclidiana té aquesta propietat.

La conclusió incorrecta seria:

Per tant, existeix un triangle fora de la meva ment.

Per què és incorrecta? Perquè la demostració estableix una propietat de l’essència del triangle, no l’existència d’un objecte triangular. Encara que no hi hagués cap triangle material, la propietat continuaria corresponent a la naturalesa del triangle.⁴

L’argument ontològic: per què Déu seria un cas excepcional?

A la Meditació V, Descartes presenta un argument que parteix de la idea de Déu com a ésser sumament perfecte. És un argument a priori: no parteix de l’observació del món, sinó de l’examen d’aquesta idea.

Ésser sumament perfecte vol dir un ésser que posseeix totes les perfeccions, sense cap mancança. Descartes considera que l’existència necessària és una perfecció.

L’existència necessària no significa només «existeix ara». Significa que Déu no pot no existir, que no depèn d’un altre ésser per existir i que la seva existència és eterna. Segons Descartes, no podem separar aquesta existència de la seva naturalesa.¹

Reconstrucció de l’argument

Podem ordenar el raonament així:

Tinc la idea de Déu com a ésser sumament perfecte.
Un ésser sumament perfecte posseeix totes les perfeccions.
L’existència necessària és una perfecció.
Per tant, l’existència necessària pertany a l’essència de Déu.
En conseqüència, segons Descartes, Déu existeix necessàriament.

La negació produiria aquesta contradicció: afirmar un ésser que té totes les perfeccions i, alhora, afirmar que li manca una perfecció.

La comparació amb el triangle té un límit important: del triangle deduïm propietats geomètriques, no la seva existència efectiva. En canvi, Descartes sosté que, en Déu, allò que deduïm de l’essència és precisament l’existència necessària.⁵

Per què pensar una cosa no basta per demostrar que existeix?

Descartes mateix planteja aquesta dificultat. Puc imaginar un cavall alat sense que hi hagi cavalls alats. Igualment, pensar una muntanya amb una vall no demostra que aquesta muntanya existeixi.

La causa de la dificultat és que el pensament no crea, per si sol, els seus objectes. Per això, del fet de tenir una idea no se segueix automàticament l’existència de la cosa representada.

La resposta de Descartes és que Déu no seria una ficció a la qual afegeixo existència. Segons ell, quan examino adequadament la idea d’un ésser sumament perfecte, descobreixo que l’existència necessària ja hi pertany. No és el meu pensament qui obliga Déu a existir; és la naturalesa divina qui m’obliga a pensar-lo com a existent.⁶

Cal distingir, doncs:

Raonament insuficient: «Penso en una cosa; per tant, aquesta cosa existeix».
Raonament cartesià: «Percebo que l’existència necessària és inseparable de l’essència de Déu; per tant, Déu existeix».

Aquesta és la pretensió de l’argument, no una prova que hagis d’acceptar sense discutir. El punt discutible és si l’anàlisi d’una essència permet establir l’existència efectiva del seu objecte. Explicar Descartes consisteix a reconstruir aquest pas i mostrar per què ell el considera justificat.²

Déu no enganyador i les percepcions clares i distintes

En aquest context, percebre no significa necessàriament veure amb els ulls. També significa comprendre amb l’enteniment.

Una percepció és clara quan el seu contingut es presenta de manera manifesta a una ment atenta.
És distinta quan està ben delimitada i no es barreja amb altres continguts que no comprenc adequadament.

Per tant, una percepció clara i distinta no és una simple sensació de confiança. Descartes la presenta com una comprensió intel·lectual precisa i evident.⁷

Què aporten les meditacions anteriors?

Meditació	Aportació rellevant
III	Descartes ja argumenta que Déu existeix, a partir de la causa de la idea d’un ésser infinit i perfecte. També afirma que l’engany és incompatible amb la perfecció divina.
IV	Explica l’error humà: ens equivoquem quan jutgem més enllà d’allò que entenem clarament. Déu no enganya, però nosaltres podem fer un ús inadequat de la facultat de jutjar.

Així, la Meditació V no presenta per primera vegada ni l’existència de Déu ni el seu caràcter no enganyador. Reprèn conclusions anteriors i ofereix un altre argument sobre l’existència divina.⁸

Què destaca la Meditació V sobre la certesa?

Descartes distingeix dues situacions:

Mentre atenc una demostració clara i distinta, no puc dubtar del que comprenc.
Quan deixo d’atendre-la, pot tornar el dubte: i si la meva naturalesa em fes equivocar fins i tot en allò que em sembla evident?

El coneixement d’un Déu no enganyador elimina aquest segon dubte. Com que el Déu no enganyador garanteix que allò que percebo realment amb claredat i distinció és vertader, puc conservar la certesa d’una demostració després de deixar d’examinar-la, sempre que recordi haver-la comprès clarament i distintament.

Això no converteix qualsevol record en vertader ni em fa infal·lible. La garantia afecta allò que he percebut realment amb claredat i distinció, no qualsevol cosa que m’hagi semblat convincent.⁷

Lectura resolta d’un passatge

Aquest breu fragment de la Meditació V, traduït al català, concentra la tesi de l’argument ontològic:

«L’existència no es pot separar de l’essència de Déu.»

El context compara aquesta inseparabilitat amb la de les propietats essencials d’un triangle.⁵

Tesi del passatge

Segons Descartes, Déu existeix necessàriament perquè l’existència necessària pertany a la seva essència.

No es limita a afirmar que tenim una idea de Déu. Afirma que el contingut d’aquesta idea impedeix separar Déu de l’existència.⁴

Significat de les expressions

Expressió	Significat en el passatge
Essència de Déu	La naturalesa d’un ésser sumament perfecte.
Existència	Aquí, l’existència necessària i eterna, no una existència ocasional.
No es pot separar	No es pot negar aquesta propietat sense contradir la naturalesa que s’està considerant.

Per tant, «no es pot separar» no vol dir simplement que em costa imaginar-ho d’una altra manera. Vol dir que, segons Descartes, negar l’existència necessària és incompatible amb afirmar la perfecció absoluta.⁶

Exemple de comentari redactat

Descartes defensa que l’existència necessària és inseparable de l’essència de Déu. Déu és concebut com un ésser sumament perfecte i, com que l’existència necessària és una perfecció, no se li pot negar sense contradicció. La comparació amb el triangle mostra que algunes propietats pertanyen necessàriament a una essència. Tanmateix, conèixer les propietats del triangle no demostra que existeixi fora de la ment. Déu seria el cas excepcional perquè, segons Descartes, la propietat inseparable de la seva essència és precisament l’existència necessària.³

La connexió que has de conservar

El fil del raonament és aquest:

Conec essències matemàtiques
→ puc establir propietats sense demostrar l’existència d’objectes materials.

Examino l’essència de Déu
→ Descartes hi troba l’existència necessària i conclou que Déu existeix.

Déu és perfecte i no enganyador
→ desapareix el dubte sobre una possible falsedat de les percepcions clares i distintes.

Per això, la certesa pot ser estable
→ puc conservar com a coneixement allò que recordo haver demostrat clarament i distintament.

Límit de la Meditació V: assegurar les veritats matemàtiques sobre la naturalesa corporal encara no equival a demostrar que existeix un món material fora de la ment. Conèixer una essència i provar una existència continuen sent qüestions diferents, llevat del cas excepcional de Déu que Descartes defensa.⁵

Fonts

Practica

Posa’t a prova

Tres exercicis resolts, de menys a més difícils. Intenta’ls abans d’obrir la solució.

Bàsic

1Essència o existència?

Llegeix aquestes afirmacions:

Un triangle és una figura plana de tres costats.
Hi ha una figura triangular dibuixada en aquest full.
Els angles interiors d’un triangle euclidià sumen 180°.
Si entenc què és un triangle, ja he demostrat que existeix fora de la ment.
Segons Descartes, l’existència necessària pertany a l’essència de Déu.
Puc imaginar un cavall alat; per tant, existeixen cavalls alats.

a
Indica quines afirmacions descriuen una essència, quines afirmen una existència i quines estableixen un pas de l’essència o del pensament a l’existència.

b
Assenyala quins passos són injustificats i explica per què.

c
Explica per què l’afirmació 5 presenta, segons Descartes, un cas excepcional. No et limitis a dir que «Déu és diferent».

Mostra la solució

a) Classificació

Afirmació	Classificació
1	Descriu l’essència del triangle
2	Afirma una existència
3	Descriu una propietat essencial del triangle euclidià
4	Fa un pas de l’essència a l’existència exterior
5	Afirma que una existència necessària pertany a una essència
6	Fa un pas del fet de pensar a l’existència exterior

b) Passos injustificats

Afirmació 4: entendre què és un triangle no demostra que existeixi un objecte triangular fora de la ment.
Afirmació 6: imaginar un cavall alat demostra que tinc aquest pensament, però no que el cavall existeixi.

En tots dos casos, la conclusió afirma més del que les premisses permeten establir.

c) El cas excepcional de Déu

Segons Descartes, Déu és un ésser que posseeix totes les perfeccions. Com que considera que l’existència necessària és una perfecció, conclou que aquesta existència pertany a l’essència divina.

Per tant, no aplica la regla «qualsevol cosa pensada existeix». Defensa que en aquesta essència concreta no es poden separar naturalesa i existència necessària.

Intermedi

2Reconstruir l’argument ontològic

Aquestes afirmacions estan desordenades:

A. Per tant, segons Descartes, Déu existeix necessàriament.
B. L’existència necessària és una perfecció.
C. Déu és concebut com un ésser sumament perfecte.
D. Per tant, l’existència necessària pertany a l’essència de Déu.
E. Un ésser sumament perfecte posseeix totes les perfeccions.

a
Ordena les afirmacions i indica quines funcionen com a premisses, quina és una conclusió intermèdia i quina és la conclusió final.

b
Explica què signifiquen «ésser sumament perfecte» i «existència necessària».

c
Explica quina contradicció hi hauria, segons Descartes, a afirmar: «Déu és sumament perfecte, però no existeix».

d
Compara el triangle i Déu: quina propietat és inseparable de l’essència de cadascun? Per què la comparació no permet concloure que els triangles existeixen necessàriament?

Mostra la solució

a) Ordre i funció

L’ordre és C → E → B → D → A.

C. Premissa: Déu és concebut com un ésser sumament perfecte.
E. Premissa: un ésser sumament perfecte posseeix totes les perfeccions.
B. Premissa: l’existència necessària és una perfecció.
D. Conclusió intermèdia: l’existència necessària pertany a l’essència de Déu.
A. Conclusió final: segons Descartes, Déu existeix necessàriament.

b) Definicions

Ésser sumament perfecte: ésser que posseeix totes les perfeccions, sense limitació ni mancança.
Existència necessària: existència que no pot faltar a l’ésser considerat i que no depèn d’un altre ésser.

c) La contradicció

Si Déu té totes les perfeccions i l’existència necessària és una perfecció, negar-li aquesta existència és negar-li una perfecció.

Per tant, s’afirmaria alhora:

Que no li manca cap perfecció.
Que li manca una perfecció.

Aquesta és la contradicció que Descartes vol mostrar.

d) Comparació amb el triangle

En el triangle euclidià, la suma dels angles interiors és inseparable de la seva essència. En Déu, segons Descartes, és inseparable l’existència necessària.

La comparació no atribueix la mateixa propietat als dos objectes. Mostra que hi ha propietats essencials que no podem separar d’una naturalesa. Només en el cas de Déu, Descartes identifica aquesta propietat amb l’existència necessària.⁴

Tipus PAU

3Tipus PAU: de l’essència a l’existència

Llegeix aquest text de pràctica, adaptat de la Meditació V; no és una citació literal:

Encara que no hi hagués cap triangle fora del meu pensament, la seva essència tindria propietats determinades que jo no podria modificar. En Déu, però, reconec una propietat diferent: l’existència necessària. Com que Déu és un ésser sumament perfecte i l’existència necessària és una perfecció, no puc separar-la de la seva essència. No és el meu pensament qui fa existir Déu; segons aquest raonament, és la necessitat de la seva naturalesa la que determina el meu pensament.

a) Resum — 2 punts.

Explica les idees principals del text i com es relacionen entre si, en 80 a 100 paraules.

b) Definicions — 1 punt.

Explica, en 5 a 20 paraules cadascuna, el significat de «essència» i «existència necessària».

c) Explicació — 3 punts.

Explica el sentit de l’afirmació «No és el meu pensament qui fa existir Déu» i les raons de Descartes per defensar-la. Relaciona-la amb l’argument ontològic i amb l’exemple del triangle.

d) Aplicació — 2 punts.

En Marc defineix una ciutat perfecta com «una ciutat sense cap defecte i que existeix necessàriament». Després afirma que n’ha demostrat l’existència. Explica com analitzaria Descartes aquest raonament.

e) Valoració personal — 2 punts.

Estàs d’acord amb aquesta afirmació?

«Una anàlisi del concepte d’una cosa no basta per demostrar que aquesta cosa existeix fora del pensament.»

Justifica la teva posició, considera una possible objecció i respon-hi.

Mostra la solució

a) Resum model

El text contraposa el triangle i Déu per distingir essència i existència. Les propietats del triangle no depenen de la voluntat, però conèixer-les no demostra que existeixi fora del pensament. En canvi, Descartes considera que l’existència necessària pertany a l’essència de Déu, perquè és sumament perfecte i aquesta existència és una perfecció. Per això conclou que Déu existeix necessàriament. Finalment, precisa que aquesta conclusió no atribueix un poder creador al pensament: segons l’argument, l’enteniment reconeix una necessitat pròpia de la naturalesa divina.

Per què funciona: identifica el contrast, reconstrueix la raó de la conclusió i recull l’aclariment final. No afegeix una exposició general de Descartes que el text no demana.

b) Definicions model

Essència: naturalesa d’una cosa i conjunt de propietats que li corresponen necessàriament.
Existència necessària: existència que no pot faltar a un ésser i que no depèn d’un altre.

c) Explicació pas a pas

Sentit de l’afirmació: pensar una cosa no la produeix. Descartes no vol atribuir al pensament el poder de crear Déu.
Exemple matemàtic: el triangle mostra que l’enteniment reconeix propietats que no depenen de la voluntat.
Límit de l’exemple: aquestes propietats no demostren que existeixin triangles fora de la ment.
Cas diví: Descartes considera que l’existència necessària és una propietat essencial de Déu.
Conclusió: no és una decisió del subjecte, sinó una necessitat que, segons ell, l’enteniment descobreix.

Resposta model

L’afirmació nega que el pensament sigui la causa de l’existència de Déu. Descartes reconeix que podem pensar coses inexistents; per tant, tenir una idea no basta, en general, per demostrar que el seu objecte existeix.

L’exemple del triangle ajuda a explicar que l’enteniment pot descobrir propietats necessàries que no ha inventat lliurement. Tanmateix, demostrar aquestes propietats no prova l’existència de triangles materials. Descartes manté, doncs, la distinció entre essència i existència.

L’argument ontològic presenta Déu com un cas excepcional. Déu és un ésser sumament perfecte i, per això, posseeix totes les perfeccions. Com que l’existència necessària és considerada una perfecció, Descartes conclou que pertany a l’essència divina. Negar-la implicaria afirmar un ésser que té totes les perfeccions i alhora li’n manca una.

En conseqüència, Descartes defensa que l’existència divina no resulta d’una decisió de qui pensa. Segons ell, l’enteniment reconeix que aquesta existència és inseparable de la naturalesa de Déu. Aquest és el pas decisiu de l’argument i també el punt que es pot discutir: si aquesta anàlisi permet establir una existència efectiva.

d) Aplicació model

Descartes no hauria d’acceptar el raonament d’en Marc només perquè la definició de ciutat inclogui l’existència necessària. Introduir una propietat en una definició no demostra que hi hagi un objecte que la compleixi.

En Marc ha estipulat com vol descriure la ciutat. Però no ha mostrat que una ciutat sigui, per naturalesa, un ésser que no pot deixar d’existir. A més, «ciutat perfecta» pot expressar un conjunt de preferències sobre com hauria de ser una ciutat, sense equivaler a un ésser absolutament perfecte.

Descartes presenta la idea de Déu de manera diferent: sosté que hi reconeix una naturalesa vertadera i immutable, no una ficció modificable. Per tant, en Marc no pot traslladar automàticament l’argument ontològic a una ciutat. Encara que qüestionem la prova cartesiana, cal distingir-la d’aquesta definició arbitrària.

e) Valoració personal model

Estic d’acord amb l’afirmació perquè una anàlisi conceptual explica què és una cosa, però no sembla establir, per si sola, que existeixi fora del pensament. Per exemple, entendre les propietats d’un triangle no demostra que existeixi un objecte triangular material.

Una objecció és que Déu seria un cas excepcional: si l’existència necessària pertany a la seva essència, negar-la produiria una contradicció. Aquesta és la resposta de Descartes i no es pot reduir a la idea que qualsevol cosa imaginada existeix.

Tot i això, considero que encara s’ha de justificar el pas entre el concepte i l’ésser existent. Que un concepte inclogui una propietat no demostra automàticament que tingui un objecte real. Per tant, l’argument ontològic necessita mostrar per què, en aquest cas, la necessitat conceptual permet establir una existència efectiva.

A la valoració personal, també pots defensar una altra posició. El que importa és justificar-la i respondre a una dificultat, no coincidir amb aquesta resposta model.¹