Descartes: el món material, la ment i el cos

A la Meditació V, Descartes havia estudiat l’essència de les coses materials: l’extensió i les propietats que podem comprendre matemàticament. Però conèixer l’essència d’una cosa no demostra, per si sol, que aquesta cosa existeixi. A la Meditació VI encara ha de justificar l’existència del món material.²

Exemple resolt: un triangle

Puc entendre què és un triangle i demostrar-ne propietats sense comprovar que hi hagi cap objecte triangular davant meu.

Per tant:

Conèixer les propietats d’un triangle no és el mateix que demostrar que existeix un objecte triangular.

Aquest exemple permet veure què falta en el recorregut de Descartes: passar del contingut del pensament a l’existència de coses materials fora del pensament.

Imaginar no és el mateix que entendre

Descartes ho il·lustra amb una figura de mil costats. Puc entendre que té mil costats, però no puc imaginar-los tots amb precisió.

Aquesta diferència suggereix que imaginar necessita alguna cosa més que l’enteniment i que podria dependre del cos. Però una explicació probable no és una demostració: la imaginació, tota sola, encara no prova que els cossos existeixin.²

Què és una «imatge»? És la idea que tinc d’una cosa corpòria quan crec percebre-la (veig l’arbre del pati) o quan imagino com seria percebre-la (em represento un arbre que no tinc davant). En tots dos casos la imatge mostra figura, mida, color o posició: sempre representa alguna cosa extensa. Per això, a la secció 4, la imaginació no servirà per saber què soc jo.

Descartes parteix de les idees sensibles, és a dir, de les percepcions que rebem pels sentits: colors, sons, calor, etc. La qüestió no és només si aquestes percepcions apareixen en la ment, sinó què les causa.³

Podem reconstruir l’argument així:

1. Rebo idees sensibles de manera passiva.
   Sovint se’m presenten sense que jo les decideixi i fins i tot contra la meva voluntat.

2. Aquestes idees han de tenir una causa que les produeixi.
   Descartes sosté que aquesta causa no és la ment mateixa considerada només com a cosa pensant.

3. Cal determinar quina és aquesta causa.
   Podrien ser els cossos, però també cal considerar si Déu, directament o mitjançant algun altre ésser, podria produir aquestes idees sense que existissin els cossos corresponents.

4. Tinc una forta inclinació natural a creure que provenen dels cossos.
   A més, no disposo d’una facultat que em permeti descobrir que totes provenen d’una font no material.

5. Si no existissin cossos, aquesta disposició m’induiria a un engany del qual no podria sortir.
   Però això seria incompatible amb el Déu no enganyador.

Conclusió: existeixen coses materials.³

Per què és indispensable el Déu no enganyador?

Que una percepció no depengui de la meva voluntat no basta per demostrar que prové d’un cos. Encara podria sospitar que la produeix una facultat desconeguda.

Per això l’argument necessita la garantia divina: Déu no pot haver-me constituït de manera que m’equivoqui inevitablement quan atribueixo un origen corporal a les idees sensibles. Aquesta garantia permet a Descartes superar el dubte general sobre l’existència dels cossos.⁴

Així doncs, l’argument no és simplement: «Veig coses; per tant, existeixen». És una justificació de per què podem confiar que les percepcions tenen un origen material.

D’on treu Descartes que Déu existeix?

La prova del món material pressuposa que Déu existeix i no enganya. Descartes ho havia argumentat abans. A la Meditació III la prova és causal:

1. Tinc la idea d’un ésser infinit i perfecte.
2. Tota idea necessita una causa que tingui, com a mínim, tanta realitat com la que la idea representa.
3. Jo soc finit i imperfecte: dubto, desitjo, m’equivoco. Per tant, no puc ser la causa d’aquesta idea.
4. Per tant, la idea de Déu l’ha posada en mi un ésser infinit i perfecte: Déu existeix.

A la Meditació V hi afegeix l’argument ontològic: l’existència necessària pertany a l’essència d’un ésser sumament perfecte. I com que l’engany és una imperfecció, un Déu perfecte no pot ser enganyador.⁷

A la PAU, quan comparis Descartes amb un altre autor sobre Déu, no n’hi ha prou amb dir que «Descartes creu en Déu»: esbossa almenys una d’aquestes dues proves.

Demostrar que existeixen cossos no equival a demostrar que són exactament com els percebo. Descartes manté que moltes percepcions són obscures i confuses. Per això distingeix entre les propietats corporals que entenem clarament —les que estudien les matemàtiques— i les sensacions de color, so o calor.²

Què és el món material?

L’essència de la matèria és l’extensió: ocupar espai en longitud, amplada i profunditat. Els cossos poden tenir formes, dimensions, posicions i moviments diferents. Aquestes propietats permeten comprendre’ls matemàticament.⁵

En canvi, sentir calor no demostra que hi hagi en l’objecte alguna cosa exactament igual a la sensació que experimento.

Exemple resolt: acostar la mà al foc

Quan acostes massa la mà al foc, sents dolor i la retires.

L’explicació cartesiana separa dues qüestions:

• Utilitat de la sensació: el dolor t’adverteix d’un perjudici i afavoreix que protegeixis el cos.
• Coneixement de l’objecte: el dolor no explica què és físicament el foc ni implica que el foc contingui una sensació semblant.

Com que la funció principal dels sentits és orientar la conservació de l’ésser humà, no els hem d’utilitzar com si fossin una descripció exacta de l’essència dels cossos.⁵

Si Déu no enganya, per què m’equivoco?

Descartes no afirma que l’ésser humà sigui infal·lible. Podem jutjar precipitadament, i el nostre organisme és limitat: un sistema que normalment ens protegeix pot fallar en casos particulars.

Per això, la garantia divina no elimina tots els errors, sinó que és compatible amb errors concrets que hem d’intentar corregir contrastant els sentits, la memòria i l’enteniment.⁴

Exemple resolt: com es corregeix un error dels sentits

Al vespre, al fons d’un passadís, veus una figura dreta al costat de la porta. Et sembla una persona. Descartes diria que no cal desconfiar de tot, sinó fer servir tres recursos alhora:

• Diversos sentits sobre la mateixa cosa. T’hi acostes i la toques: és roba tova i no es mou. El tacte corregeix el que la vista, amb poca llum, havia suggerit.
• La memòria. Recordes que aquesta tarda hi has penjat l’abric. La percepció d’ara encaixa amb el que ja saps de la teva vida.
• L’enteniment. Compara les dades i jutja: una persona es mouria o respiraria; un abric penjat té exactament aquesta forma. És l’enteniment qui decideix, no cap sentit sol.

Descartes fa servir el mateix criteri per distingir la vigília del somni: el que percebo despert es lliga, amb la memòria, amb la resta de la meva vida, i en el somni aquesta connexió falla. Quan sentits, memòria i enteniment concorden, no tinc motius per dubtar-ne.⁴

Descartes defensa que la ment i el cos tenen essències diferents:

Aquí, pensar té un sentit ampli: inclou dubtar, entendre, afirmar, negar, voler, imaginar i sentir, considerats com a activitats conscients.¹

Com argumenta aquesta distinció?

1. Entenc clarament i distintament la ment com a pensant i no extensa.
2. Entenc clarament i distintament el cos com a extens i no pensant.
3. Déu pot crear separadament allò que entenc clarament i distintament com a separat.
4. Per tant, ment i cos poden existir separadament: són realment diferents.³

«Distinció real» no significa només que faig servir dues paraules diferents. Significa que no són una mateixa substància i que, segons Descartes, Déu podria mantenir l’una sense l’altra.

Tampoc no significa que ara visqui separat del cos. Poder existir separadament no és el mateix que estar separat de fet.³

Meditació II: la primera certesa

El dubte de la Meditació I arriba fins a la hipòtesi d’un geni maligne que m’enganya en tot. Descartes hi troba un límit:

1. Si dubto, penso.
2. Si un geni maligne m’enganya, he d’existir per poder ser enganyat: ningú no pot enganyar qui no és res.
3. Per tant, cada vegada que penso «jo soc, jo existeixo», aquesta afirmació és necessàriament vertadera.

Per què resisteix el geni maligne? Perquè la hipòtesi mateixa el confirma. El geni pot fer que m’equivoqui sobre el que penso (que hi ha un cel, que 2 + 3 = 5), però no sobre el fet que penso. Com més m’enganya, més segur és que existeixo mentre soc enganyat. Per això el cogito és la primera veritat indubtable: no depèn dels sentits ni de cap demostració prèvia, i val mentre penso.⁸

Meditació II: el primer argument sobre què soc

Un cop sap que existeix, Descartes es pregunta què és. El primer argument té tres passos:

1. Estic segur que existeixo.
2. No estic segur que existeixi cap cos, ni tan sols el meu: el geni maligne podria enganyar-me sobre tots els cossos.
3. Per tant, no soc idèntic a un cos. Allò que soc és una cosa que pensa.

Aquesta és la conclusió que Descartes treu en aquest punt de la Meditació II.

Una altra qüestió és si l’argument funciona. Moltes lectures crítiques objecten que d’«estic segur d’A i no estic segur de B» no se segueix que A i B siguin coses diferents: la meva certesa descriu el que conec, no necessàriament el que les coses són. Descartes mateix diu que encara no discuteix si el jo i el cos podrien ser, en realitat, la mateixa cosa. Per això, a la PAU, primer exposa l’argument tal com és i després, si et demanen valorar-lo, discuteix-ne la força.⁸

Per què la imaginació no revela què és el jo?

Per saber què és, Descartes podria intentar imaginar-se. Però imaginar és contemplar la imatge d’una cosa corpòria: una figura, una mida, un color (secció 1).

• Tota imatge representa alguna cosa extensa, i de tots els cossos encara en dubto.
• En canvi, sé que existeixo sense saber si existeix cap cos.
• Per tant, res del que la imaginació em pugui mostrar pertany al que ja sé de mi. Fer-la servir per conèixer el jo seria com adormir-se per veure les coses més clarament en somnis.

Conclusió: la ment no es coneix imaginant-se, sinó entenent-se: el jo és una cosa que dubta, entén, afirma, nega, vol, imagina i sent.⁸

Per què això no estava ja demostrat a la Meditació II?

A la Meditació II, Descartes sap que existeix mentre pensa, encara que dubti del cos. Això estableix que coneix primer la ment i li permet concloure que no és un cos. Però, com acabem de veure, aquest pas descansa sobre el que ell sap i el que encara no sap.

No n’hi ha prou amb dir: «Conec una cosa i dubto de l’altra; per tant, són dues substàncies diferents». La Meditació VI afegeix les idees clares i distintes de totes dues i la possibilitat que Déu les creï separadament. Així passa de la prioritat del coneixement de la ment a la distinció real entre ment i cos.¹

Descartes no presenta l’ésser humà com una ment que només observa un cos des de fora. El dolor, la fam i la set mostren que vivim com una unió de ment i cos.⁶

Lectura d’un passatge

«No estic només allotjat en el meu cos, com un pilot en el seu vaixell.»

—Descartes, Meditació VI. Traducció pròpia d’un fragment.⁶

Què volen dir les expressions?

• «Allotjat en el meu cos»: relacionat amb el cos com un observador amb un objecte aliè. És una metàfora de la relació, no una localització espacial de la ment, que per a Descartes no és extensa.
• «Pilot en el seu vaixell»: imatge d’un subjecte que dirigeix un objecte extern.
• «No […] només»: Descartes rebutja que aquesta relació descrigui prou bé l’experiència humana.

Reconstrucció de l’argument

1. Si la ment fos només un pilot dins del cos, coneixeria les lesions com un pilot coneix les avaries del vaixell: les observaria.
2. Però, quan el cos es lesiona, no em limito a saber que hi ha un dany: sento dolor.
3. Igualment, quan necessito menjar o beure, visc aquesta necessitat com a fam o set.
4. Per tant, la relació entre ment i cos és més íntima que la d’un observador amb una màquina: formen una unió viscuda.⁶

La distinció i la unió responen, doncs, a preguntes diferents:

• Què són ment i cos? Dues substàncies realment diferents.
• Com visc la seva relació? Com un ésser humà que sent les necessitats i els danys del propi cos.¹

No soc el meu cos, però aquest cos és meu

Cal separar dues afirmacions que s’assemblen:

Per què aquest cos és meu i no un cos qualsevol? Descartes en dona raons:

• No me’n puc separar com dels altres cossos.
• Les seves necessitats i lesions m’afecten d’una manera única: sento fam, set i dolor en aquest cos i per aquest cos, no en els altres.
• Per això té raó qui el considera part de si mateix, encara que no formi part de l’essència del jo pensant.

Pertànyer-me no és ser idèntic a mi. El cos és el meu únic cos, íntimament unit a mi, però la ment podria existir sense ell.⁶

Comparar: Descartes i Plató sobre l’ànima i el cos

Contrast explícit: tots dos són dualistes i fan de l’ànima allò que coneix. Però Plató valora el cos negativament i veu la vida filosòfica com un allunyament del cos, mentre que Descartes defensa la unió: el cos és meu i els sentits serveixen per conservar-lo.⁹

Cas: una persona a qui han amputat una mà afirma que hi sent dolor. Descartes mateix es refereix a aquesta mena d’experiència a la Meditació VI.⁴

Explicació cartesiana

Cal separar sentir dolor de jutjar on s’origina.

La persona experimenta realment dolor, però d’això no se segueix que la mà encara existeixi. Segons l’explicació de Descartes, una alteració en el recorregut corporal que transmet habitualment el senyal pot provocar la sensació que associem amb aquella part del cos.

Conseqüència: una sensació pot ser real com a experiència i, alhora, donar lloc a un judici equivocat sobre el cos. El cas mostra els límits de la informació sensible; no obliga Descartes a negar l’existència de tots els cossos.⁵

Exemple de valoració personal raonada

Considero encertada la distinció entre experimentar dolor i identificar-ne la causa. Si algú sent dolor, no podem descartar la seva experiència només perquè la localització sigui equivocada. Ara bé, no em sembla que aquest cas demostri que la ment sigui una substància separable del cos: també podria interpretar-se com una mostra de la dependència entre l’experiència i el funcionament corporal. Per tant, accepto la prudència davant dels judicis sensibles, però no considero provat el dualisme només amb aquest exemple.

Aquesta valoració no atribueix a Descartes una opinió pròpia: primer reconstrueix la seva explicació i després indica què accepta i què qüestiona, amb raons.

Com es fa una bona valoració personal

Una pauta en tres parts t’ajuda a començar:

1. Entén la tesi: digues amb una frase què afirma l’enunciat.
2. Pren posició: hi estàs d’acord, en desacord o d’acord amb matisos?
3. Dona raons: per què? Si en tens temps, contesta una objecció.

Aquesta pauta és una bastida, no una llista obligatòria. No cal coincidir amb el corrector ni citar autors. El que puntua és la qualitat i la pertinència de les raons, no la llargada: una resposta curta amb una raó precisa val més que una de llarga amb afirmacions sense justificar.

Exemple breu. «Només hauríem de creure allò que podem comprovar amb els sentits.» — No hi estic d’acord. Hi ha coses que sabem sense comprovar-les amb els sentits, com que un triangle té tres angles o que, mentre dubto, existeixo. A més, els sentits també s’equivoquen, de manera que ells mateixos necessiten que l’enteniment els comprovi.

N’hi ha prou amb poques frases: una posició clara i raons ben lligades.

Aquest esquema resumeix el recorregut, però no elimina els passos intermedis: la Meditació III aporta una demostració de Déu i la IV explica l’error en els judicis. Per això la VI no parteix només del cogito: utilitza també el que Descartes considera ja establert sobre Déu i la veritat.¹

Les tres raons per dubtar de la Meditació I

El dubte metòdic no posa en dubte les creences d’una en una, sinó els seus fonaments. Cada raó arriba més lluny que l’anterior:

La progressió: els errors dels sentits deixen en peu les percepcions properes; el somni les fa caure, però deixa les veritats matemàtiques; el geni maligne arriba fins a aquestes. Dubtar no és negar: Descartes suspèn l’assentiment per veure què resisteix, i el que resisteix és el cogito (secció 4).¹⁰

Comparar Descartes amb un altre autor

A la PAU, una comparació té tres passos:

1. Caracteritza amb precisió els dos autors sobre el mateix problema.
2. Aplica’ls a la pregunta concreta que et fan.
3. Tanca amb un contrast explícit: «mentre que Descartes…, Hume…».

Exemple: Descartes i Hume sobre el coneixement.

• Descartes (racionalisme): el coneixement segur neix de la raó. El cogito és una veritat que no prové dels sentits, i les idees clares i distintes, garantides per Déu, fonamenten la ciència. Els sentits orienten la vida, però no revelen l’essència dels cossos.
• Hume (empirisme): totes les idees provenen d’impressions dels sentits. Només les relacions d’idees (com les matemàtiques) són certes; sobre els fets, com la causalitat o l’existència del món exterior, no hi ha certesa, sinó costum i creença.
• Contrast: tots dos volen saber fins on arriba el coneixement i desconfien de les creences no examinades. Mentre que Descartes troba en la raó una certesa capaç de justificar el món material, Hume considera que la raó sola no pot demostrar l’existència dels cossos ni el lligam causal: hi creiem per hàbit, no per demostració.¹¹

La comparació de Descartes i Plató sobre l’ànima i el cos és a la secció 5; per a Déu, esbossa la prova de la secció 2.

Descartes no torna al punt de partida. Al començament confiava espontàniament en els sentits; al final vol haver justificat racionalment per què existeix el món material i fins on podem confiar en la percepció.

La conclusió combina tres afirmacions:

• Hi ha cossos, perquè negar tot origen material de les idees sensibles seria incompatible amb el Déu no enganyador.
• Ment i cos són realment diferents, perquè tenen essències que podem entendre clarament i distintament l’una sense l’altra.
• En l’ésser humà estan íntimament units, perquè el dolor, la fam i la set no es viuen com una observació externa del cos, sinó com una experiència pròpia.³

Fonts