Com respondre les preguntes de l'examen

Com definir les expressions en aquest context?

Una definició útil explica què vol dir l’expressió dins del raonament, no només què significa al diccionari:

• Jo: el subjecte que està fent l’acte de pensar i que reconeix així la seva existència.
• Cert: que no es pot posar en dubte en aquest acte, perquè intentar dubtar-ne confirma que hi ha un subjecte pensant.
• Penso: faig una activitat mental, com dubtar, entendre, voler, imaginar o sentir.
• Cosa que pensa: ésser que Descartes reconeix amb certesa com a subjecte d’aquestes activitats.

Per exemple, definir cosa que pensa només com «algú intel·ligent» seria inadequat: el concepte no indica un grau d’intel·ligència, sinó el subjecte dels actes de pensament.

En altres fragments de la segona Meditació també hauràs de definir:

• Imatge: representació d’una cosa corporal en el pensament. Inclou la que tinc quan crec que percebo alguna cosa (la imatge del foc que veig) i la que formo quan imagino com seria percebre-la (la muntanya d’or).
• Cossos: coses extenses, que ocupen un lloc en l’espai i tenen figura, mida i moviment.
• Substància pensant: el jo, que té com a essència pensar. Substància extensa: el cos, que té com a essència l’extensió.

Com fer el resum d’un fragment

1. Troba la tesi: què defensa el fragment, en una frase.
2. Identifica les idees principals que la sostenen.
3. Mostra l’estructura argumentativa: quines idees són raons i quina és la conclusió. Fes-ho visible amb connectors: perquè, per tant, tanmateix.
4. Escriu amb paraules teves, sense copiar frases ni afegir idees que el text no diu.

Amb el fragment d’aquesta secció: tesi, la meva existència és certa; estructura, afirmació («jo soc, jo existeixo») → pregunta pel seu abast → resposta («mentre penso»). Resum: Descartes afirma que la seva existència és certa i en limita l’abast: ho és durant tot el temps que pensa.

L’extensió que indica l’enunciat és orientativa. Passar-te’n no es penalitza per si mateix, si el que escrius continua sent un resum i no un comentari ni una còpia del text.

Comparar Descartes amb un altre autor

La PAU sovint demana comparar la concepció de Descartes amb la d’un altre autor del programa. Segueix tres passos:

1. Caracteritza cada autor amb precisió, amb els seus conceptes. No n’hi ha prou amb «Hume era empirista»: explica què diu sobre el problema.
2. Aplica els dos autors al mateix problema o a l’afirmació de l’enunciat.
3. Fes un contrast explícit al final: en què coincideixen, en què s’oposen i per què.

Exemple resoltD’on ve el coneixement segur? Descartes i Hume

Descartes. El coneixement segur es fonamenta en la raó. Els sentits poden enganyar; per això Descartes dubta de tot el que en depèn i troba la primera certesa en el cogito, que reconeix amb claredat i distinció en el mateix acte de pensar.

Hume. Totes les idees provenen de les impressions dels sentits o de l’experiència interna. Distingeix les relacions d’idees, que poden ser certes (com les matemàtiques), de les qüestions de fet, que només es coneixen per experiència i són probables. La connexió causal no es veu: la suposem per costum.

Aplicació al mateix problema. Davant la pregunta «puc saber amb certesa que el foc que veig existeix?», Descartes respon que no, mentre no hagi fonamentat el coneixement en la raó; Hume respon que no, però que l’experiència i el costum ens en donen una creença raonable per viure.

Contrast. Tots dos desconfien d’una certesa ingènua sobre el món. Però per a Descartes la raó pot trobar un fonament indubtable a partir del qual reconstruir el coneixement, mentre que per a Hume l’experiència és l’origen i el límit del coneixement, i sobre els fets només hi ha probabilitat. La diferència ve del criteri: Descartes accepta allò que l’enteniment concep amb claredat i distinció; Hume només accepta les idees que es poden remetre a una impressió.

Exemple resoltDescartes i Nietzsche

Afirmació de pràctica: «Déu és el fonament que garanteix la veritat del nostre coneixement.»

Abans d’aplicar Nietzsche, cal entendre bé la seva expressió «Déu ha mort». No és una afirmació literal sobre la mort d’un ésser. Vol dir que la creença en el Déu cristià ha deixat de ser el fonament de la cultura occidental. Amb ella s’enfonsa el marc moral judeocristià i els valors absoluts que hi depenien, i arriba una crisi de valors (el nihilisme). Segons Nietzsche, també trontolla la confiança en una veritat absoluta: la fe en la veritat és encara una fe metafísica, i tot coneixement és una interpretació des d’una perspectiva.

Descartes acceptaria l’afirmació. Primer demostra que Déu existeix. Per exemple, a la Meditació V: tinc la idea d’un ésser sumament perfecte; un ésser així té totes les perfeccions; l’existència necessària és una perfecció; per tant, Déu existeix necessàriament. Com que és perfecte, Déu no enganya. Per això les percepcions clares i distintes són vertaderes i puc conservar-ne la certesa quan ja no atenc la demostració. Déu és, doncs, la garantia de la ciència.

Nietzsche rebutjaria l’afirmació. Quan diu que «Déu ha mort», no parla de la fi d’un ésser, sinó de la fi de la creença que donava un fonament absolut a la moral i a la veritat. Per a ell, buscar una garantia divina del coneixement és part d’aquesta fe que s’ha enfonsat. No hi ha un fonament absolut que garanteixi la veritat: hi ha interpretacions.

Contrast: tots dos lliguen Déu i la veritat. En canvi, per a Descartes Déu garanteix que hi hagi un coneixement cert, mentre que per a Nietzsche la mort de Déu fa caure també la idea d’una veritat absoluta. Descartes busca un fonament; Nietzsche qüestiona que el necessitem i que n’hi pugui haver.

Per què funciona: caracteritza els dos autors, esbossa una prova cartesiana, aplica tots dos a la mateixa afirmació i acaba amb un contrast explícit.

Com fer una valoració personal

Separa tres parts:

1. Mostra que entens la tesi. Reformula-la amb paraules teves i explica en quin sentit es pot defensar.
2. Pren posició. D’acord, en desacord o d’acord en part, amb una frase clara.
3. Dona raons. Arguments, exemples o distincions que sostinguin la teva posició. Considerar una objecció i respondre-la és un bon recurs, però no és obligatori.

No cal que coincideixis amb el corrector ni amb Descartes, ni que citis arguments d’altres filòsofs. Es valora que les raons siguin coherents i sostinguin la posició. Una afirmació sense raons («crec que sí», «és evident») no compta com a argument.

Exemple resoltValoració personal i presentació

Afirmació: «Val més no creure res que arriscar-se a equivocar-se.»

Tesi. L’afirmació proposa evitar l’error suspenent tot judici, com si no creure res fos l’única manera segura de no equivocar-se.

Posició. Hi estic d’acord només en part.

Raons. És cert que suspendre el judici és útil quan una creença és dubtosa i les conseqüències d’errar són greus: un metge no ha d’afirmar un diagnòstic sense proves. Però no creure res tindria un cost més gran que alguns errors. Per actuar necessitem creences, encara que només siguin probables: si no crec que el pont aguanta, no el creuaré mai. A més, el dubte de Descartes no és un fi, sinó un mètode per trobar certeses. Per tant, la suspensió del judici és una eina per a casos concrets, no una regla per a tota la vida.

Com es fa una bona valoració personal

Una pauta en tres parts t’ajuda a començar:

1. Entén la tesi: digues amb una frase què afirma l’enunciat.
2. Pren posició: hi estàs d’acord, en desacord o d’acord amb matisos?
3. Dona raons: per què? Si en tens temps, contesta una objecció.

Aquesta pauta és una bastida, no una llista obligatòria. No cal coincidir amb el corrector ni citar autors. El que puntua és la qualitat i la pertinència de les raons, no la llargada: una resposta curta amb una raó precisa val més que una de llarga amb afirmacions sense justificar.

Exemple breu. «Només hauríem de creure allò que podem comprovar amb els sentits.» — No hi estic d’acord. Hi ha coses que sabem sense comprovar-les amb els sentits, com que un triangle té tres angles o que, mentre dubto, existeixo. A més, els sentits també s’equivoquen, de manera que ells mateixos necessiten que l’enteniment els comprovi.

N’hi ha prou amb poques frases: una posició clara i raons ben lligades.

Exemple resoltExemple de valoració personal raonada

Considero encertada la distinció entre experimentar dolor i identificar-ne la causa. Si algú sent dolor, no podem descartar la seva experiència només perquè la localització sigui equivocada. Ara bé, no em sembla que aquest cas demostri que la ment sigui una substància separable del cos: també podria interpretar-se com una mostra de la dependència entre l’experiència i el funcionament corporal. Per tant, accepto la prudència davant dels judicis sensibles, però no considero provat el dualisme només amb aquest exemple.

Aquesta valoració no atribueix a Descartes una opinió pròpia: primer reconstrueix la seva explicació i després indica què accepta i què qüestiona, amb raons.

ComprovaOrtografia i presentació: llista de revisió

Abans d’entregar, rellegeix i comprova:

• Accents i apòstrofs: és / es, perquè / per què, l’ / la.
• Concordances i temps verbals: subjecte i verb, gènere i nombre.
• Termes i noms: Descartes, cogito, Meditacions, res cogitans.
• Puntuació: una idea per frase; coma abans de però.
• Presentació: lletra llegible, paràgrafs separats i correccions netes.

Sis faltes o més resten 0,25 punts. Una presentació que dificulta la lectura compta com una falta més. El descompte conjunt màxim és de 0,25 punts.

Fonts