El món material i la relació entre ment i cos

Imaginar no és el mateix que entendre

Descartes ho il·lustra amb una figura de mil costats. Puc entendre que té mil costats, però no puc imaginar-los tots amb precisió.

Aquesta diferència suggereix que imaginar necessita alguna cosa més que l’enteniment i que podria dependre del cos. Però una explicació probable no és una demostració: la imaginació, tota sola, encara no prova que els cossos existeixin.

Què és una «imatge»? És la idea que tinc d’una cosa corpòria quan crec percebre-la (veig l’arbre del pati) o quan imagino com seria percebre-la (em represento un arbre que no tinc davant). En tots dos casos la imatge mostra figura, mida, color o posició: sempre representa alguna cosa extensa. Per això, a la secció 4, la imaginació no servirà per saber què soc jo.

Com justifica l’existència del món material?

Descartes parteix de les idees sensibles, és a dir, de les percepcions que rebem pels sentits: colors, sons, calor, etc. La qüestió no és només si aquestes percepcions apareixen en la ment, sinó què les causa.

Podem reconstruir l’argument així:

1. Rebo idees sensibles de manera passiva.
   Sovint se’m presenten sense que jo les decideixi i fins i tot contra la meva voluntat.

2. Aquestes idees han de tenir una causa que les produeixi.
   Descartes sosté que aquesta causa no és la ment mateixa considerada només com a cosa pensant.

3. Cal determinar quina és aquesta causa.
   Podrien ser els cossos, però també cal considerar si Déu, directament o mitjançant algun altre ésser, podria produir aquestes idees sense que existissin els cossos corresponents.

4. Tinc una forta inclinació natural a creure que provenen dels cossos.
   A més, no disposo d’una facultat que em permeti descobrir que totes provenen d’una font no material.

5. Si no existissin cossos, aquesta disposició m’induiria a un engany del qual no podria sortir.
   Però això seria incompatible amb el Déu no enganyador.

Conclusió: existeixen coses materials.

Per què és indispensable el Déu no enganyador?

Que una percepció no depengui de la meva voluntat no basta per demostrar que prové d’un cos. Encara podria sospitar que la produeix una facultat desconeguda.

Per això l’argument necessita la garantia divina: Déu no pot haver-me constituït de manera que m’equivoqui inevitablement quan atribueixo un origen corporal a les idees sensibles. Aquesta garantia permet a Descartes superar el dubte general sobre l’existència dels cossos.

Així doncs, l’argument no és simplement: «Veig coses; per tant, existeixen». És una justificació de per què podem confiar que les percepcions tenen un origen material.

Què és el món material?

L’essència de la matèria és l’extensió: ocupar espai en longitud, amplada i profunditat. Els cossos poden tenir formes, dimensions, posicions i moviments diferents. Aquestes propietats permeten comprendre’ls matemàticament.

En canvi, sentir calor no demostra que hi hagi en l’objecte alguna cosa exactament igual a la sensació que experimento.

La distinció real entre ment i cos

Descartes defensa que la ment i el cos tenen essències diferents:

Aquí, pensar té un sentit ampli: inclou dubtar, entendre, afirmar, negar, voler, imaginar i sentir, considerats com a activitats conscients.

Cada substància té un atribut essencial: el pensament en la ment i l’extensió en el cos. Les maneres concretes en què es dona aquest atribut s’anomenen modes: dubtar, voler, imaginar o sentir són modes del pensament, i la figura, la mida, la posició i el moviment són modes de l’extensió. D’aquí ve una altra diferència: el cos és divisible, però la ment és indivisible. Si perdo un braç, no perdo cap part de mi que pensa: no hi ha «mig jo», i voler, entendre o sentir no són trossos de la ment, sinó activitats d’una mateixa ment. Finalment, quan a la Meditació II Descartes dubta del cos, no nega que el cos existeixi: només constata que pot estar segur de la ment mentre el cos encara és dubtós.

Com argumenta aquesta distinció?

1. Entenc clarament i distintament la ment com a pensant i no extensa.
2. Entenc clarament i distintament el cos com a extens i no pensant.
3. Déu pot crear separadament allò que entenc clarament i distintament com a separat.
4. Per tant, ment i cos poden existir separadament: són realment diferents.

«Distinció real» no significa només que faig servir dues paraules diferents. Significa que no són una mateixa substància i que, segons Descartes, Déu podria mantenir l’una sense l’altra.

Tampoc no significa que ara visqui separat del cos. Poder existir separadament no és el mateix que estar separat de fet.

Per què això no estava ja demostrat a la Meditació II?

A la Meditació II, Descartes sap que existeix mentre pensa, encara que dubti del cos. Això estableix que coneix primer la ment, però encara no demostra que sigui una substància diferent del cos. Cal distingir el que ja sap d’allò que les coses són.

No n’hi ha prou amb dir: «Conec una cosa i dubto de l’altra; per tant, són dues substàncies diferents». La Meditació VI afegeix les idees clares i distintes de totes dues i la possibilitat que Déu les creï separadament. Així passa de la prioritat del coneixement de la ment a la distinció real entre ment i cos.

Si són diferents, com és que els visc units?

Lectura d’un passatge

«No estic només allotjat en el meu cos, com un pilot en el seu vaixell.»

—Descartes, Meditació VI. Traducció pròpia d’un fragment.

Què volen dir les expressions?

• «Allotjat en el meu cos»: relacionat amb el cos com un observador amb un objecte aliè. És una metàfora de la relació, no una localització espacial de la ment, que per a Descartes no és extensa.
• «Pilot en el seu vaixell»: imatge d’un subjecte que dirigeix un objecte extern.
• «No […] només»: Descartes rebutja que aquesta relació descrigui prou bé l’experiència humana.

Reconstrucció de l’argument

1. Si la ment fos només un pilot dins del cos, coneixeria les lesions com un pilot coneix les avaries del vaixell: les observaria.
2. Però, quan el cos es lesiona, no em limito a saber que hi ha un dany: sento dolor.
3. Igualment, quan necessito menjar o beure, visc aquesta necessitat com a fam o set.
4. Per tant, la relació entre ment i cos és més íntima que la d’un observador amb una màquina: formen una unió viscuda.

La distinció i la unió responen, doncs, a preguntes diferents:

• Què són ment i cos? Dues substàncies realment diferents.
• Com visc la seva relació? Com un ésser humà que sent les necessitats i els danys del propi cos.

No soc el meu cos, però aquest cos és meu

Cal separar dues afirmacions que s’assemblen:

Per què aquest cos és meu i no un cos qualsevol? Descartes en dona raons:

• En la vida ordinària, no me’n puc allunyar com dels altres cossos; això no nega la separabilitat metafísica.
• Les seves necessitats i lesions m’afecten d’una manera única: sento fam, set i dolor en aquest cos i per aquest cos, no en els altres.
• Per això té raó qui el considera part de si mateix, encara que no formi part de l’essència del jo pensant.

Pertànyer-me no és ser idèntic a mi. El cos és el meu únic cos, íntimament unit a mi, però la ment podria existir sense ell.

Comparar: Descartes i Plató sobre l’ànima i el cos

Contrast explícit: tots dos són dualistes i fan de l’ànima allò que coneix. Però en el Fedó, Plató subratlla els obstacles corporals per al coneixement i veu la vida filosòfica com un allunyament del cos, mentre que Descartes defensa la unió: el cos és meu i els sentits serveixen per conservar-lo.