El dubte metòdic i la recerca d'un fonament

El problema: sobre què podem construir el coneixement?

Descartes s’adona que ha acceptat com a vertaderes algunes opinions que després han resultat falses. Com que altres creences es basaven en aquestes opinions, també queda qüestionada la seguretat d’aquestes altres creences. Per tant, no n’hi ha prou de corregir errors aïllats: cal revisar els fonaments del coneixement.

Pensa en aquest exemple:

• Afirmació: «Aquest objecte és petit».
• Raó: «El veig petit».
• Exemple que qüestiona la raó: un objecte gran pot semblar petit si és molt lluny.

El problema no és només si aquella afirmació concreta és falsa. El problema és si veure una cosa d’una determinada manera garanteix que sigui així.

Descartes compara el coneixement amb un edifici: si els fonaments no són segurs, allò que hi construïm tampoc no queda assegurat. Per això examina les bases de les seves creences, en lloc de revisar-les totes una per una. Busca un fonament indubtable, és a dir, que no admeti cap motiu de dubte.

Veritat, certesa i justificació: tres preguntes diferents

Per entendre el problema, convé separar aquestes tres preguntes:

Sentir-te molt segur no equival a tenir certesa filosòfica. Pots estar convençut d’una creença falsa. Igualment, una creença pot ser vertadera sense que tu disposis de bones raons per sostenir-la. Descartes busca una seguretat que no depengui només de la força de la convicció.

Exemple resoltUna moneda tapada

Imaginem que una moneda és sota un got i tu afirmes: «Ha sortit cara».

• Si efectivament ha sortit cara, la teva afirmació és vertadera.
• Si ho has dit a l’atzar, no tens una justificació suficient.
• Si n’estàs completament convençut perquè «ho notes», aquesta convicció no elimina la possibilitat d’error.

Ara imagina que aixeques el got i veus la moneda. Aquesta observació et dona una justificació ordinària molt millor. Però Descartes planteja una exigència més forta: aquesta raó resistiria fins i tot la possibilitat que estiguessis somiant?

La conseqüència és important: una raó suficient per a la vida quotidiana pot no ser suficient per fonamentar un coneixement absolutament cert.

El dubte metòdic: suspendre l’assentiment

Donar assentiment vol dir acceptar una afirmació com a vertadera. Suspendre l’assentiment vol dir deixar de donar-la per vertadera mentre n’examines el fonament.

La regla de Descartes és aquesta: si trobo un motiu de dubte en una creença, no la faré servir com a base segura del coneixement. No necessita demostrar que sigui falsa; li basta mostrar que encara no és completament segura.

El dubte és:

• Metòdic: és un procediment ordenat de recerca.
• Provisional: no és la conclusió definitiva que no podem conèixer res.
• Radical: examina les arrels o bases de les creences.
• Hiperbòlic: porta el dubte fins a possibilitats extremes per comprovar què les resisteix.

Dubtar no és negar

Prenem la creença «Hi ha un llibre davant meu»:

La negació també és una afirmació i, per tant, necessita raons. Que no puguis assegurar que una cosa existeix no demostra que no existeixi.

Descartes arriba a proposar que tractem les opinions dubtoses com si fossin falses, per contrarestar el costum de creure-les. Però això és una estratègia provisional, no una demostració que el món sigui inexistent. Com que el costum ens fa recuperar les antigues creences, exagera voluntàriament la desconfiança per mantenir suspès l’assentiment.

A més, aquesta exigència s’aplica a la recerca del fonament del coneixement, no a totes les decisions pràctiques: per actuar sovint hem de seguir opinions probables sense esperar una certesa absoluta.

Els tres motius del dubte a la primera Meditació

A. Els errors dels sentits

Afirmació: els sentits no són una garantia absoluta de veritat.

Raó: de vegades ens enganyen, especialment quan percebem objectes petits o llunyans. Com que una font ens ha conduït a errors, no podem confiar-hi sense reserves quan busquem una base infal·lible.

Exemple resolt: veus una persona de lluny i creus que és un amic. Quan s’acosta, descobreixes que és una altra persona. La percepció inicial no justificava una certesa absoluta.

Abast: qüestiona la confiança incondicional en els sentits.

Límit: aquest argument, tot sol, no prova que totes les percepcions siguin falses. Tampoc sembla suficient per dubtar de percepcions quotidianes molt properes, com tenir un paper a les mans. Per això Descartes introdueix l’argument del somni.

Fonaments, no creences una per una: el dubte metòdic no revisa les creences d’una en una, cosa que seria interminable, sinó els fonaments en què es recolzen (els sentits, la percepció present, la confiança en el raonament). Si un fonament cau, cauen amb ell totes les creences que en depenen.

Què resisteix el geni maligne: fins i tot si un ésser enganyador m’enganyés en tot, hi ha una cosa que no pot fer-me dubtar: que jo, que dubto, existeixo. Dubtar no és negar: Descartes suspèn l’assentiment per veure què resisteix, i el que resisteix és el cogito.

B. L’argument del somni

Afirmació: no puc garantir, només a partir de l’experiència present, que estigui despert.

Raó: en els somnis podem experimentar situacions que semblen reals. Com que l’aparença de realitat també pot donar-se mentre dormim, aquesta aparença no garanteix que els objectes percebuts existeixin tal com els percebem.

Exemple resolt: somies que ets a classe llegint un text. Durant el somni ho dones per real. Per tant, la frase «em sembla que estic llegint» no basta per assegurar «estic despert llegint un text real».

Abast: qüestiona fins i tot les percepcions sensibles que semblaven més evidents. També impedeix donar per segura, a partir d’aquestes percepcions, l’existència del propi cos i dels objectes externs.

Límit: no demostra que estiguis somiant. A més, en aquest punt les veritats matemàtiques semblen resistir: tant despert com adormit, dos més tres sembla que fan cinc. Per això cal un dubte encara més profund.

C. La hipòtesi del geni maligne

Afirmació: per posar a prova totes les creences, suposaré que un ésser molt poderós i enganyador intenta confondre’m.

Raó: si l’engany pogués afectar la manera mateixa com conec, sentir una cosa com a evident no seria una garantia suficient. Per tant, el dubte ja no es limita a les percepcions: arriba també a la confiança en els raonaments, inclosos els matemàtics.

Exemple resolt: considero evident que dos més tres fan cinc. La hipòtesi em força a preguntar: «I si estigués fet de tal manera que m’equivoqués fins i tot quan una operació em sembla evident?»

Descartes no està afirmant que dos més tres facin una altra quantitat. Està qüestionant si, en aquest punt de la recerca, pot garantir que el seu judici no sigui enganyat.

Abast: porta el dubte al màxim i ajuda a no tornar a acceptar automàticament les antigues creences.

Límit: és una hipòtesi de treball, no l’afirmació que existeixi realment un geni maligne. No demostra que tot sigui fals ni que sigui impossible trobar una certesa.

Exemple resoltLectura resolta d’un passatge breu

Aquest passatge és una adaptació explicativa, no una citació literal, de l’inici de la primera Meditació:

No necessito provar que les meves creences són falses. Si vull trobar un fonament segur, he de deixar d’acceptar les que admetin algun motiu de dubte.

Tesi

Cal suspendre l’assentiment a les creences dubtoses per buscar un fonament segur.

Aquesta és la tesi perquè expressa què defensa el passatge. «Descartes parla del dubte» només n’indicaria el tema.

Reconstrucció de les raons

1. Descartes vol una base completament segura.
2. Una creença que admet un motiu de dubte no ofereix aquesta seguretat.
3. Per tant, mentre duri la recerca, no l’ha d’acceptar com a fonament.

Què no se’n pot concloure?

No se’n pot concloure: «Totes les creences són falses».

El passatge diferencia dues coses: demostrar una falsedat i detectar una manca de certesa. La segona ja basta per suspendre l’assentiment, però no per afirmar la primera.

Exemple resolt«Potser no existeixo»

Si penso «potser no existeixo», estic intentant dubtar de la meva existència. Però aquest intent ja és un pensament meu. Per això, l’acte de negar o qüestionar la meva existència confirma que existeixo mentre el faig. No aconsegueixo eliminar el subjecte que està dubtant.

Exemple resoltQuina és la idea del passatge?

Descartes estableix que la seva existència és indubtable mentre pensa. La raó és que no pot tenir lloc un pensament seu sense que ell existeixi com a subjecte d’aquell pensament. El fragment no assegura encara l’existència del cos ni la veritat dels objectes pensats.

Exemple resoltJustificar una afirmació: un exemple resolt

Afirmació que cal justificar:
«Encara que un geni maligne m’enganyi, no pot fer que jo no existeixi mentre penso.»

Resposta model:

Descartes considera la possibilitat que un geni maligne l’enganyi sobre tot allò que creu conèixer. Tanmateix, perquè hi hagi engany, ha d’existir un subjecte que sigui enganyat. A més, dubtar de les pròpies creences és una manera de pensar. Per tant, encara que el contingut dels seus pensaments sigui fals, l’acte de pensar confirma la seva existència. Així, la hipòtesi del geni maligne no destrueix la certesa del jo: mentre Descartes pensa, existeix necessàriament.

Aquesta resposta no es limita a repetir l’afirmació. N’explica la raó i connecta els passos amb perquè, a més, per tant i així.