Renaixement i racionalisme · Capítol 2
El cogito: existeixo mentre penso
Fins i tot si m'enganyo en tot, per enganyar-me he d'existir. Aquesta certesa encara no diu res del cos: només revela una cosa que pensa.
Què significa «jo soc, jo existeixo»?
La fórmula habitual del cogito és «penso, per tant existeixo». A la segona Meditació, Descartes expressa aquesta certesa amb «jo soc, jo existeixo». No vol dir que ja conegui tot el que soc: vol dir que no puc ser inexistent mentre estic pensant.
Cal entendre tres aspectes:
- És una certesa en primera persona. Reconec la meva existència en el mateix acte de pensar; no la descobreixo observant-me des de fora.
- És immediata. Descartes no necessita comprovar primer que els sentits funcionen bé: reconeix directament que, mentre pensa, existeix. Els passos anteriors expliquen aquesta evidència; no són un sil·logisme que depengui d'haver demostrat abans una premissa general com «tot allò que pensa existeix».
- Val mentre penso. Aquest raonament assegura la meva existència en l’acte present de pensar. No demostra, per si sol, què passa si deixo de pensar.
Pensar no és la causa que em crea. És allò que em permet reconèixer amb certesa que existeixo. Per tant, el «per tant» expressa una conseqüència del raonament, no una producció de la meva existència.
Tampoc no pots transformar «existeixo mentre penso» en «si no penso, segur que no existeixo». La primera afirmació estableix una certesa; la segona va més enllà del que aquest raonament ha justificat.
Del fet que existeixo al subjecte pensant
Descartes distingeix dues preguntes:
| Pregunta | Resposta que pot donar en aquest punt |
|---|---|
| Existeixo? | Sí, necessàriament, mentre penso. |
| Què soc? | Una cosa que pensa. |
L’expressió cosa que pensa, en llatí res cogitans, designa el subjecte que fa els actes de pensament. Aquí, «cosa» no significa un objecte material, com una cadira. Significa un ésser que existeix i que reconec com a pensant.
El pas és aquest: com que encara puc dubtar del meu cos, no puc fer dependre d’aquest cos la primera certesa sobre mi mateix. En canvi, no puc eliminar el pensament, perquè fins i tot intentar eliminar-lo exigeix pensar. Per això, Descartes reconeix primer el jo com a subjecte pensant.
Això no equival a haver demostrat que el cos no existeix. No tenir certesa del cos no és el mateix que tenir certesa que no hi ha cos. En aquest punt, Descartes estableix què coneix amb seguretat de si mateix, sense haver resolt encara completament la relació entre ment i cos.
Per què la imaginació no aclareix què és el jo
Imaginar és contemplar la figura o la imatge d’una cosa corporal. Si intento saber què soc imaginant-me com un vent, un foc o un alè subtil, em represento com un cos. Però en aquest punt només sé amb certesa que soc una cosa que pensa; no sé que soc un cos. Fer servir imatges de cossos per conèixer el jo seria donar per suposat allò que encara és dubtós. Descartes ho compara amb dir: «estic despert, però m’adormiré per veure-ho més clar en un somni».
Imaginar continua sent un mode del pensament (secció 4). La limitació no és que imaginar no sigui pensar, sinó que les imatges representen cossos i no mostren què és el jo que pensa.
Els actes d’aquesta cosa que pensa són dubtar, entendre, afirmar, negar, voler, imaginar i sentir. Per això, la ment no es coneix imaginant-se, sinó entenent-se. Descartes admet, a més, que encara no decideix si les coses corporals de les quals dubta podrien ser, en realitat, el mateix jo: només diu que no les coneix amb certesa. Es tracta, doncs, d’una prioritat en el coneixement: conec el jo abans que el cos. Encara no és una prova que el jo i el cos siguin realment distints; aquesta prova arriba a la Meditació VI.
Pensar no és només raonar: els modes del pensament
Per a Descartes, pensar té un sentit ampli. Inclou dubtar, entendre, afirmar, negar, voler, imaginar i sentir. Aquestes activitats són modes del pensament, és a dir, maneres concretes en què el subjecte pensa. També hi inclou el fet de no voler o rebutjar alguna cosa.
Aquests exemples t’ajuden a distingir-los:
| Mode | Què faig? | Exemple |
|---|---|---|
| Dubtar | Poso en qüestió una afirmació. | «No sé si estic despert.» |
| Entendre | Comprenc un significat o una raó. | «Entenc que dubtar és pensar.» |
| Afirmar | Accepto una afirmació com a vertadera. | «Existeixo mentre penso.» |
| Negar | Rebutjo una afirmació. | «Nego que aquesta resposta sigui correcta.» |
| Voler | Desitjo o decideixo alguna cosa. | «Vull trobar una certesa.» |
| Imaginar | Em represento una imatge. | «Imagino una muntanya d’or.» |
| Sentir | Tinc una experiència que sembla provenir dels sentits. | «Em sembla que sento calor.» |
No són set subjectes diferents: és el mateix jo qui dubta, entén, vol o imagina. Per això, la diversitat d’activitats no elimina la certesa del subjecte que les fa.
La distinció decisiva: el pensament i el seu objecte
Has de separar l’acte de pensar d’allò que penses, que és l’objecte o contingut del pensament.
Que un pensament tingui lloc no garanteix que el seu contingut sigui vertader. Puc estar segur que imagino o que em sembla sentir alguna cosa, sense estar segur que aquella cosa existeixi fora del meu pensament.
Exemple resoltLa muntanya d’or · La calor d’un foc
Exemple resolt: la muntanya d’or
Imagino una muntanya d’or.
- Què és cert? Que ara estic imaginant-la.
- Què no queda demostrat? Que existeixi una muntanya d’or real.
La muntanya podria no existir. Però, com que l’acte d’imaginar està tenint lloc, jo existeixo com a subjecte d’aquest acte.
Exemple resolt: la calor d’un foc
Em sembla que veig un foc i que en sento la calor. Podria estar somiant; per això, aquesta experiència no demostra encara que hi hagi un foc real davant meu.
En canvi, encara que somiï, és cert que em sembla sentir calor. En aquest sentit precís, sentir és un mode del pensament: és l’experiència de sentir, no la garantia que l’objecte extern existeixi.