Les essències, Déu i la garantia de la certesa

Essència i existència: dues preguntes diferents

Conseqüència: saber què és un triangle no basta per demostrar que n’existeixi cap fora de la ment. El coneixement de les seves propietats i la demostració de la seva existència són qüestions diferents.

Aplicació a les coses materials: a la Meditació V, Descartes aplica aquesta distinció als cossos. La seva essència és l'extensió (llargada, amplada i profunditat), i per això es poden conèixer amb claredat per mitjà de les matemàtiques. Però, com passa amb el triangle, conèixer aquesta essència no demostra que existeixi cap cos fora del pensament. L'existència del món material s'ha de justificar a part, i Descartes ho fa a la Meditació VI.

Les essències matemàtiques: l’exemple del triangle

Descartes afirma que les figures matemàtiques tenen natures vertaderes i immutables:

• Vertaderes: les seves propietats es poden descobrir i demostrar; no són simples afirmacions arbitràries.
• Immutables: aquestes propietats no canvien segons el que jo vulgui pensar.

Puc decidir si penso en un triangle. Però, quan n’entenc l’essència, no puc decidir lliurement quines propietats té. Per exemple, no puc mantenir que és un triangle i negar que té tres costats.

Com que les propietats del triangle no depenen de la meva voluntat, Descartes conclou que no les he inventat lliurement. Les descobreixo quan examino la seva naturalesa. Això no significa que hagi demostrat que existeix un triangle material: significa que el seu contingut matemàtic no és arbitrari.

Exemple resoltQuè demostra una propietat geomètrica?

Considera aquesta afirmació:

«Els angles interiors d’un triangle sumen dos angles rectes, és a dir, 180°.»

La conclusió correcta és:

Qualsevol triangle de la geometria euclidiana té aquesta propietat.

La conclusió incorrecta seria:

Per tant, existeix un triangle fora de la meva ment.

Per què és incorrecta? Perquè la demostració estableix una propietat de l’essència del triangle, no l’existència d’un objecte triangular. Encara que no hi hagués cap triangle material, la propietat continuaria corresponent a la naturalesa del triangle.

Exemple resoltUn triangle

Puc entendre què és un triangle i demostrar-ne propietats sense comprovar que hi hagi cap objecte triangular davant meu.

Per tant:

Conèixer les propietats d’un triangle no és el mateix que demostrar que existeix un objecte triangular.

Aquest exemple permet veure què falta en el recorregut de Descartes: passar del contingut del pensament a l’existència de coses materials fora del pensament.

L’argument ontològic: per què Déu seria un cas excepcional?

A la Meditació V, Descartes presenta un argument que parteix de la idea de Déu com a ésser sumament perfecte. És un argument a priori: no parteix de l’observació del món, sinó de l’examen d’aquesta idea.

Ésser sumament perfecte vol dir un ésser que posseeix totes les perfeccions, sense cap mancança. Descartes considera que l’existència necessària és una perfecció.

L’existència necessària no significa només «existeix ara». Significa que Déu no pot no existir, que no depèn d’un altre ésser per existir i que la seva existència és eterna. Segons Descartes, no podem separar aquesta existència de la seva naturalesa.

Reconstrucció de l’argument

Podem ordenar el raonament així:

1. Tinc la idea de Déu com a ésser sumament perfecte.
2. Un ésser sumament perfecte posseeix totes les perfeccions.
3. L’existència necessària és una perfecció.
4. Per tant, l’existència necessària pertany a l’essència de Déu.
5. En conseqüència, segons Descartes, Déu existeix necessàriament.

La negació produiria aquesta contradicció: afirmar un ésser que té totes les perfeccions i, alhora, afirmar que li manca una perfecció.

La comparació amb el triangle té un límit important: del triangle deduïm propietats geomètriques, no la seva existència efectiva. En canvi, Descartes sosté que, en Déu, allò que deduïm de l’essència és precisament l’existència necessària.

Per què pensar una cosa no basta per demostrar que existeix?

Descartes mateix planteja aquesta dificultat. Puc imaginar un cavall alat sense que hi hagi cavalls alats. Igualment, pensar una muntanya amb una vall no demostra que aquesta muntanya existeixi.

La causa de la dificultat és que el pensament no crea, per si sol, els seus objectes. Per això, del fet de tenir una idea no se segueix automàticament l’existència de la cosa representada.

La resposta de Descartes és que Déu no seria una ficció a la qual afegeixo existència. Segons ell, quan examino adequadament la idea d’un ésser sumament perfecte, descobreixo que l’existència necessària ja hi pertany. No és el meu pensament qui obliga Déu a existir; és la naturalesa divina qui m’obliga a pensar-lo com a existent.

Cal distingir, doncs:

• Raonament insuficient: «Penso en una cosa; per tant, aquesta cosa existeix».
• Raonament cartesià: «Percebo que l’existència necessària és inseparable de l’essència de Déu; per tant, Déu existeix».

Aquesta és la pretensió de l’argument, no una prova que hagis d’acceptar sense discutir. El punt discutible és si l’anàlisi d’una essència permet establir l’existència efectiva del seu objecte. Explicar Descartes consisteix a reconstruir aquest pas i mostrar per què ell el considera justificat.

Déu no enganyador i les percepcions clares i distintes

En aquest context, percebre no significa necessàriament veure amb els ulls. També significa comprendre amb l’enteniment.

• Una percepció és clara quan el seu contingut es presenta de manera manifesta a una ment atenta.
• És distinta quan està ben delimitada i no es barreja amb altres continguts que no comprenc adequadament.

Per tant, una percepció clara i distinta no és una simple sensació de confiança. Descartes la presenta com una comprensió intel·lectual precisa i evident.

Què destaca la Meditació V sobre la certesa?

Descartes distingeix dues situacions:

1. Mentre atenc una demostració clara i distinta, no puc dubtar del que comprenc.
2. Quan deixo d’atendre-la, pot tornar el dubte: i si la meva naturalesa em fes equivocar fins i tot en allò que em sembla evident?

El coneixement d’un Déu no enganyador elimina aquest segon dubte. Com que el Déu no enganyador garanteix que allò que percebo realment amb claredat i distinció és vertader, puc conservar la certesa d’una demostració després de deixar d’examinar-la, sempre que recordi haver-la comprès clarament i distintament.

Això no converteix qualsevol record en vertader ni em fa infal·lible. La garantia afecta allò que he percebut realment amb claredat i distinció, no qualsevol cosa que m’hagi semblat convincent.

Exemple resoltLectura resolta d’un passatge

Tesi del passatge

Segons Descartes, Déu existeix necessàriament perquè l’existència necessària pertany a la seva essència.

No es limita a afirmar que tenim una idea de Déu. Afirma que el contingut d’aquesta idea impedeix separar Déu de l’existència.

Significat de les expressions

Per tant, «no es pot separar» no vol dir simplement que em costa imaginar-ho d’una altra manera. Vol dir que, segons Descartes, negar l’existència necessària és incompatible amb afirmar la perfecció absoluta.

Exemple de comentari redactat

Descartes defensa que l’existència necessària és inseparable de l’essència de Déu. Déu és concebut com un ésser sumament perfecte i, com que l’existència necessària és una perfecció, no se li pot negar sense contradicció. La comparació amb el triangle mostra que algunes propietats pertanyen necessàriament a una essència. Tanmateix, conèixer les propietats del triangle no demostra que existeixi fora de la ment. Déu seria el cas excepcional perquè, segons Descartes, la propietat inseparable de la seva essència és precisament l’existència necessària.

Els sentits i el cos: què hi afegeix la Meditació VI

Per a què serveixen els sentits?

Segons Descartes, la natura ens ha donat aquestes sensacions sobretot per indicar a la ment què és beneficiós i què és perjudicial per al cos. En aquesta funció, normalment indiquen correctament: la set ens empeny a beure quan el cos necessita aigua; el dolor ens fa apartar la mà del foc.

Conseqüència: els sentits són guies pràctiques fiables per conservar el cos. En canvi, no ens fan conèixer amb exactitud què són els cossos: això correspon a l’enteniment.

Una altra font d’error: no tot error ve de l’organisme. Sovint ens equivoquem perquè jutgem precipitadament a partir d’una sensació, per exemple quan pensem que al foc hi ha una calor semblant a la que sentim. Descartes distingeix el que concebem clarament dels cossos, les seves propietats matemàtiques (extensió, figura, moviment), de les sensacions de color, so o calor, que són obscures i confuses. Per això, demostrar que els cossos existeixen no equival a demostrar que són tal com els percebem: només garanteix que tenen les propietats que l’enteniment hi concep clarament.

Per què, de vegades, enganyen?

Una sensació depèn d’un moviment dels nervis que arriba al cervell. El mateix moviment produeix sempre la mateixa sensació, i el més útil és que produeixi la que convé a un cos sa, que és el cas més freqüent.

Però, quan el cos està malalt, el mateix mecanisme pot donar un senyal que perjudica. L’exemple de Descartes és l’hidròpic, una persona malalta d’hidropesia (acumulació de líquid al cos): sent set i desitja beure, encara que beure li farà mal.

Descartes reconeix que aquí la natura del cos ens enganya realment. Però l’error és excepcional i no contradiu la bondat de Déu: és millor un sistema que dona el senyal útil en la gran majoria dels casos que un sistema que no ens guiés.

Com podem evitar l’error?

Com que, en allò que és útil o nociu per al cos, els sentits indiquen molt més sovint el vertader que el fals, normalment podem evitar l’error si combinem tres recursos:

Amb aquests mateixos recursos, Descartes distingeix la vetlla del somni: el que percebo despert es connecta, a través de la memòria, amb la resta de la meva vida; els somnis, no.

Límit: aquesta és una seguretat pràctica, suficient per viure, no la certesa d’una demostració clara i distinta. La prova de l’existència dels cossos, també a la Meditació VI, l’estudiarem a la sessió següent.

Dos exemples més. Algunes persones a qui han amputat una cama continuen sentint dolor al peu que ja no tenen (el membre fantasma). Els nervis que anaven del peu al cervell encara hi són. Si alguna cosa els mou a mig camí, el cervell rep el mateix moviment que si vingués del peu, i per això sent dolor al peu. Per això, segons Descartes, ni tan sols el dolor és del tot segur. Un altre exemple és un rem dins l’aigua: a la vista sembla trencat, però el tacte ens mostra que és recte. La memòria ens recorda que, quan el traiem de l’aigua, sempre està sencer. Així, contrastant sentits i recordant, corregim l’error de la vista.

Exemple resoltAcostar la mà al foc

Quan acostes massa la mà al foc, sents dolor i la retires.

L’explicació cartesiana separa dues qüestions:

• Utilitat de la sensació: el dolor t’adverteix d’un perjudici i afavoreix que protegeixis el cos.
• Coneixement de l’objecte: el dolor no explica què és físicament el foc ni implica que el foc contingui una sensació semblant.

Com que la funció principal dels sentits és orientar la conservació de l’ésser humà, no els hem d’utilitzar com si fossin una descripció exacta de l’essència dels cossos.

Exemple resoltCom es corregeix un error dels sentits

Al vespre, al fons d’un passadís, veus una figura dreta al costat de la porta. Et sembla una persona. Descartes diria que no cal desconfiar de tot, sinó fer servir tres recursos alhora:

• Diversos sentits sobre la mateixa cosa. T’hi acostes i la toques: és roba tova i no es mou. El tacte corregeix el que la vista, amb poca llum, havia suggerit.
• La memòria. Recordes que aquesta tarda hi has penjat l’abric. La percepció d’ara encaixa amb el que ja saps de la teva vida.
• L’enteniment. Compara les dades i jutja: una persona es mouria o respiraria; un abric penjat té exactament aquesta forma. És l’enteniment qui decideix, no cap sentit sol.

Descartes fa servir el mateix criteri per distingir la vigília del somni: el que percebo despert es lliga, amb la memòria, amb la resta de la meva vida, i en el somni aquesta connexió falla. Quan sentits, memòria i enteniment concorden, no tinc motius per dubtar-ne.

Exemple resoltExplicació cartesiana

Cal separar sentir dolor de jutjar on s’origina.

La persona experimenta realment dolor, però d’això no se segueix que la mà encara existeixi. Segons l’explicació de Descartes, una alteració en el recorregut corporal que transmet habitualment el senyal pot provocar la sensació que associem amb aquella part del cos.

Conseqüència: una sensació pot ser real com a experiència i, alhora, donar lloc a un judici equivocat sobre el cos. El cas mostra els límits de la informació sensible; no obliga Descartes a negar l’existència de tots els cossos.